Set anys de governs catalanistes i d’esquerres hauran estat un parèntesi entre Jordi Pujol i Artur Mas. Un parèntesi en què Catalunya ha avançat com mai en la presa de consciència col·lectiva, de la voluntat de ser. L’independentisme és present en tota extracció social, rural o urbana. Ha superat la barrera identitària i simbòlica per legitimar-se com una opció pràctica per al benestar i la butxaca.
El 2003 s’iniciava una nova etapa de canvi en què Pasqual Maragall va veure com si volia accedir a l’anhelada presidència de la Generalitat havia d’acceptar la petició d’ERC de reformar l’Estatut d’Autonomia. La metxa estava encesa. Catalunya va posar Espanya davant el mirall. Deien de Jordi Pujol que era independentista en la intimitat però que no ho deia perquè no es podia dir. Artur Mas ja diu obertament que votaria que sí en un hipotètic referèndum però que ell no l’organitzarà. Potser caldrà una altra generació de dirigents de Convergència perquè s’atreveixin a fer el pas entre el pensar-ho de Pujol, el dir-ho de Mas i el fer-ho de qui sap qui. El paper central de Convergència l’obligarà a haver de prendre decisions valentes en un horitzó no tan llunyà.
La majoria social per la independència no hi és però creix sense pausa i s’acosta com ha demostrat el moviment ciutadà de les consultes. Esquerra Republicana ha estat qui ha posat sobre la taula aquest debat senzillament perquè va obligar a obrir el procés de reforma estatutària. A més, ha normalitzat l’independentisme: la mentida que el dia que Catalunya sigui independent s’expulsarà algú ha passat a millor vida després de set anys de govern amb el PSC i d’haver fet president un català d’Iznájar. A ERC li tocarà arrossegar CiU a fer el pas del pensar-ho i dir-ho al fer-ho.
Possiblement l’Esquerra de Puigcercós pagarà els plats trencats d’un excés de soroll sobiranista amplificat convenientment que ha viscut en la ficció que si no es proclamava la independència abans d’ahir era perquè ERC no volia. Noves opcions electorals poden ocupar part d’aquest independentisme que s’ha eixamplat. Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran semblen els únics en condicions de fer-ho. El Reagrupament de Joan Carretero ha repetit els pitjors vicis de divisions i sectarisme clàssics en el moviment independentista. Tot apunta que ho pagarà electoralment.
Iniciativa seguirà el seu rumb de consolidar l’espai de l’esquerra verda nacional que potser algun dia podria constituir una alternativa al PSC si arribés a sumar complicitats amb Esquerra Republicana. L’unionisme espanyolista sortirà reforçat en les eleccions. Alicia Sánchez-Camacho pot recuperar la tercera plaça del podi parlamentari i condicionar Artur Mas amb un suposat pacte a Madrid el 2012 per negociar una quimera -a dia d’avui- com el concert econòmic. Un PP que està desmuntant l’Estatut i creant una base que parteix del tejerisme judicial que pren per bona la sentència del Constitucional amb què pretén articular un corpus judicial nou que posi en qüestió aspectes clau de la convivència a Catalunya els darrers 30 anys com és la normalització de la llengua.
La clau serà aquesta. Artur Mas serà un canvi per avançar i plantejar-se horitzons d’ambició nacional o repetirà errors vells i especularà pensant en pactes a Madrid després de les eleccions espanyoles de 2012? Si Convergència i Unió no aconsegueix majoria, caldrà exigir-li que, per imperatiu de coherència i progrés nacional, plantegi una governabilitat on no es compti amb els enemics de Catalunya i sí amb els que estan disposats a fer un pas endavant.
