Esquerra, sí a l’Estatut?

Ningú no sap què passarà aquest dimecres i dijous en el plenari del Tribunal Constitucional espanyol. Hi ha diaris editats a Barcelona que asseguren acreditar solvència centenària que han arribat a publicar més de deu dates sobre la sentència de l’Estatut. No n’han encertat ni una.



Hi ha qui torna a apuntar amb força cap una sentència adversa i d’altres asseguren que es busca arribar al bloqueig per forçar una pròrroga que no interfereixi en les eleccions previstes per finals de novembre. Els partits catalans han reaccionat en tot aquest temps d’especulacions amb propostes de tot tipus. Des de manifestacions a crides a la unitat passant per convocatòries de referèndum.



Sigui com sigui, els partits que estan obligats a passar al capdavant de la reacció catalana haurien de ser, per lògica, aquells que van pactar-lo amb el PSOE a Madrid i van demanar el sí en el referèndum. No tindria cap sentit que se li exigís a ERC que liderés la resposta quan va demanar el no el 18 de juny de 2006 després de la retallada a la Moncloa, el Congrés i al Senat.



Seria incongruent fer-ho després que Puigcercós hagi certificat una vegada i una altra la defunció de l’etapa autonomista i hagi condicionat la seva política d’aliances a entendre’s amb qui estigui disposat a convocar un referèndum d’independència en un horitzó fixat en el temps. Seria lògic que la resposta autonomista a un Estatut d’autonomia anés a càrrec dels partits autonomistes, aquells que van pactar la retallada i no pas que l’abanderés una formació que aposta per l’Estat propi per a Catalunya.