Tots els camins porten a Roma?

Netflix ha estrenat avui l'esperat llargmetratge "Roma", obra del director mexicà Alfonso Cuarón. Ambientada en la ciutat de Mèxic dels anys 70, mostra un quadre de costums el qual és, precisament, un retrat de la infància del director. La pel·lícula ve avalada, ni més ni menys, que per 51 nominacions en diversos festivals (entre elles tres als Globus d'Or) i 38 premis.

Tot això pot fer pensar que ens trobem davant d'una nova peça de culte, però res més allunyat de la realitat. "Roma" és un exercici de cinematografia de primera divisió. Enregistrada en blanc i negre i en 65mm, la fa perfecte per a ser projectada a les sales de cinema mentre es baveja durant 135 minuts. Però res més. La història de la infància de Cuarón vista a través dels ulls de la seva minyona mixteca no podria ser més avorrida. El director ha plasmat en un film fets de la seva vida que no interessen ni importen a ningú. Els problemes familiars que va sofrir són els típics que han passat durant generacions a moltes llars i el fet que es criés en un barri pobre de Mèxic (anomenat Roma), no el fan especial ni captivador.

Lenta, carregada de moments que produeixen vergonya aliena, amb interpretacions lamentables, buida a nivell narratiu i argumental, la converteixen en una pel·lícula perfecte si disposes de dues hores per perdre a la teva vida. En el meu cas l'he vist a casa amb un projector de 100 polzades, fet que m'ha permès gaudir de la bellesa del metratge. Això és l'únic que no se li pot discutir a Cuarón; tècnicament és perfecta.

Sens dubte aquest és un metratge que passaran a les escoles de cinema per aprendre sobre panoràmiques, grans angulars, plànols seqüència, composició i il·luminació. Malauradament també la passaran als cursos d'aprenentatge narratiu com a exemple de com no s'ha de guionitzar una història.

Senyor Cuarón, no tots els camins porten a Roma.

Valoració: