Sempre s'havia sentit a dir que un era innocent mentre no es demostrés el contrari. D'això en deien "presumpció d'innocència". I es veu que era un principi jurídic aplicable universalment. Sempre que no hi hagués de per mig una dictadura aplicant les seves pròpies presumpcions a tort i a dret i fent-se lleis a mida. Però es veu que ara els únics innocents som els que encara confiem en aquesta suposada premissa. Sí: devem ser massa innocents els que creiem que l'escola catalana educa en lloc d'adoctrinar; els que estem convençuts que ensenyar la llengua pròpia del territori és sumar i no dividir; els que entenem que l'ensenyament públic és l'espai que fa possible la convivència i la cohesió social, i no l'origen de ghettos; els que estem pel diàleg i no per la por. Potser és que vivim en un món real i no en aquell infern ple de gent violenta que ens volen fer creure.
Tanmateix, hi creiem; més enllà d'endogàmies i de gremialismes, és clar. Perquè som prou honestos per saber i entendre que dins d'un col·lectiu amplíssim i heterogeni hi caben sensibilitats, ètiques i ideologies de tots colors; individus impecables i hooligans de causes ben diverses. Però rarament deixem de tocar de peus a terra fins al punt d'oblidar-nos de la complexitat del món on vivim i treballem. Prou convivim amb la diversitat d'una societat calidoscòpica i plural!
Per tant, no és de cap manera just que es busqui i s'atiï la criminalització dels professionals del sector educatiu i que s'obviï que, per damunt de qualsevol altre condicionant, som professionals. Això sí: professionals que no podem girar-nos d'esquena a la realitat, tancar els ulls a l'actualitat i negar-nos a respondre preguntes. La majoria, sortosament, tenim prou seny per saber on són els límits. I fem la nostra feina, malgrat tot, amb tota la dignitat possible, encara que sovint ens toqui remar contracorrent i treure'ns els recursos (que no tenim) de la màniga.
Definitivament, ens volen penjar la llufa. I sort n'hi ha de la vocació!
