De la desaparició d'ETA no en fa ni deu anys. Més concretament l'octubre del 2011 fou quan la banda terrorista va anunciar que aturava tota forma de violència per a dissoldre's posteriorment. Avui però, el dolor entre les víctimes i els seus familiars perdura.
A data d'avui encara resten prop de 300 casos sense jutjar ni resoldre, la majoria dels anys vuitanta, quan més ferotge i descarnada fou la seva lluita. En total ETA va portar a terme 2.472 actes terroristes i 197 atemptats sense esclarir (el 23% del total), amb una xifra de 858 víctimes mortals. D'aquí se'n desprèn molt de dolor i patiment que encara resta viu i corprèn als familiars, els quals també són considerades víctimes.
La Guàrdia Civil, per la seva banda, ha començat a arrestar a persones vinculades amb els Comitès de Defensa de la República (CDR), sota les imputacions per terrorisme i rebel·lió.
Què han de pensar els familiars de les víctimes d'ETA, que han vist com els seus éssers estimats se'ls ha arrencat la vida de forma abrupta i prematura? Què se'ls passarà pel cap en adonar-se que equiparen una bomba dins un centre comercial a un tall de carretera? En quin país creuran viure quan es posa en el mateix raser el seu dolor que la incomoditat d'un camioner que no pot creuar la frontera perquè han tallat l'autopista?
El joc que practica Madrid amb la complicitat de les forces de seguretat que realitzen detencions coartant el dret a la llibertat d'expressió i manifestació, deixen molt en entredit el suposat "Estat de dret" que Espanya fa gala arreu d'Europa. És inútil fer crides al diàleg, és absurd demanar comprensió quan, aquí, els únics que traspuen odi, menyspreu i totalitarisme són els nacionalistes espanyols envers els catalans.
Un amic meu va perdre un company en l'atemptat d'ETA a Santa Margarita (Roses) el 2001. Encara no li he preguntat si va sentir el mateix dolor quan unes setmanes enrere va quedar atrapat a l'AP-7 a Figueres. Tampoc crec que faci falta, encara no li trobo plaer a fer preguntes estúpides.
