És extremadament difícil mantenir d’una manera més o menys regular el nivell qualitatiu d’una saga cinematogràfica, sigui quina sigui, primer perquè al darrere se li ha d’entreveure un univers propi que ha d’anar sempre una mica més enllà de la mera trama capitular, i segon perquè, atenint-nos a aquest univers concret amb regles pròpies que han de fer que el conjunt sigui d’allò més peculiar i atractiu, contràriament, es fa cada vegada més difícil continuar seduint, entretenint i sorprenent. Doncs això és el que està aconseguint precisament la saga de terror Insidious, creada per James Wan, un dels grans mestres del terror contemporani, i creador també de dues sagues més de gènere, les no menys exitoses Saw i Expediente Warren. A diferències d’aquestes, però, Insidious continua aportant frescor, enginy i una mica més d’imaginari propi cada vegada que arriba a la cartellera cinematogràfica amb un nou episodi, com aquest quart que ens ocupa subtitulat The last key. Si bé és cert que el guionista de la saga és Leigh Whannell, que a més a més interpreta a un dels dos peculiars caçafantasmes, l’Specs, a la saga se li reconeix el segell sobri i directe de Wan, un estil que no només es recolza en els enginyosos ensurts de sempre sinó que sobretot dona múscul a una atmosfera minimalista, a mig camí entre el malson i el deliri, i que es torna asfixiant i malaltissa a mesura que avança. Per aquest mateix motiu, quan Wan va abandonar la direcció i es va limitar a produir la franquícia, molts van creure que aquesta acabaria decaient com tantes altres. De fet, tant el tercer com aquest quart episodi, més que les respectives preqüeles dels dos primers episodis, són una mena de spin-off, ara amb la mèdium Elise i els seus ajudants caçafantasmes com a protagonistes d’una nova etapa de desventures espectrals.
En aquesta ocasió, la trama ens acosta al passat d’Elise (Lin Shaye), traumatitzada per una infància que va ser colpejada per l’increïble i inexplicable mort de la seva mare i que ara, quasi cinquanta anys després, es veurà cridada a resoldre. Tot i que el film comença amb un pròleg massa evident i un pèl excessiu que fa presagiar els pitjors auguris, ben aviat comença a atrapar gràcies a un seguit d’incògnites argumentals que acaben per foragitar qualsevol predicibilitat, i també al contingut humor estúpid que supuren les aparicions dels ajudants d’Elise, Specs i Tucker. A tot això s’hi suma el bon ofici rere la càmera del director Adam Lobitel, que sap que el xou, extremadament senzill tot i que ben tramat, defuig de floritures i no exigeix una altra cosa que bona atmosfera i ensurts ben pensats. Fins i tot es permet el luxe de recordar-nos que, encara que els fantasmes ens puguin atemorir d’allò més, molts monstres segueixen estant al món dels vius. Aquest quart episodi, doncs, acaba convencent al seu públic una vegada més, i això, amb deu milions de dòlars de pressupost i un guió que -siguem sincers- no és res de l’altra món, em sembla un miracle digne d’admiració. Un més de la marca. Un cant a la sèrie B de tota la vida amb acabat de gran estudi.
Insidious 4. The last key continua entretenint i espantant com en els anteriors episodis, fent una mica més gran el seu univers espectral que a més no deixa de retroalimentar-se i connectar-se enginyosament amb trames passades o futures (atenció al final) i, en definitiva, mantenint el nivell notable de la resta de la saga. Per narrativa i estètica pròpies, per mimar tots i cada un dels seus ensurts, fins i tot els més previsibles, i per cultivar una sèrie B que no s'avergonyeix de la seva simplicitat i que a sobre s'autoparòdia, Insidious continua sent, sense cap mena de dubte, la saga de terror més personal, estimulant i reeixida del cinema actual.
