Entra a comprar una pizza per emportar a una botiga molt freqüentada del barri. El clissa mentre fa fila: ell va davant seu amb uns amics. El segueix amb la mirada, de fit a fit i l’altre, li segueix beta. Un cop servit, el noi surt amb la seva colla i els dos es repassen de dalt a baix. Quan veu que desfila, sense demanar ni el tros de pizza desitjat, busca com un boig un bolígraf i troba un paper rebregat per escriure el seu telèfon. El segueix, abans no s’esfumi en la nit, i esbufegant li toca l’espatlla amb la mà: “T’ha caigut això”. “Em sembla que no”, respon el noi. “Agafa’l”, insisteix i fuig apressat xocant, d’una manera tan ridícula com inoportuna, amb una noia que té els ulls fixats a terra i les mans a les butxaques.
La jove ni s’immuta del frec a frec i continua impassible. Està emprenyadíssima, mig dolguda i mig ofesa, lleugerament abatuda, i pensa que el món és una gran merda, perquè el seu ex no li ha desitjat bon any. “Quin morro, quina ràbia, no entenc perquè no es digna a parlar-me, després de tant temps junts, com si tot allò que hem compartit no valgués per re. Hòstia, que només demano dues paraules o alguna cosa que em digui que sí, que ha estat pensant amb mi o que m’ha trobat terriblement a faltar menjant les postres d’un avorrit dinar familiar”, es capfica. Un vell amic, conegut íntim, la reconeix des de l’altra banda del carrer. La crida. Ella s’acosta i no se’n pot estar i ploriqueja i, fins i tot, somica relatant el seu desengany. L’amic retrobat fa callar el seu melodrama particular amb un gest insospitat i la pren amb un braç pel clatell i li planta un petó al llavis. La torna a agafar, aquesta vegada, amb força i una mà a cada galta i dos, tres, quatre, cinc i sis petons. L’acomiada amb un “ja ens veurem, bonica” i la noia es posa, de nou, les mans a les butxaques i es redirigeix, ara sí, cap a casa, que fot fred. Porta un somriure ample i mira amunt, molt enlaire, i la nit sembla més clara. Nena, aquest any, es diu a sí mateixa, encara serà prou bo.
Mentrestant, el noi que s’havia quedat sense pizza, ja torna a fer cua i rep un missatge del jove misteriós. Quedaran dues o tres vegades. La seva aventura serà esporàdica i no per això menys intensa. Qui ens ha fet creure que les coses bones haurien de durar per sempre?
