Després de l’esperpèntic i decebedor nou renaixement de l’home-aranya a Spiderman: homecoming vist durant el passat estiu, Thor: Ragnarok és l’última de les produccions marvelianes que ens arriba a les pantalles cinematogràfiques. El film, la tercera entrega en solitari del popular déu del tro, abandona aquí l’artificiosa sobrietat shakespiriana imposada pel cineasta Kenneth Branagh en els dos episodis anteriors, per sotmetre’s a la comicitat orquestrada pel director neozelandès Taiki Waititi (Lo que hacemos en las sombras), molt més agermanada amb els grans pals de pallers de la casa de les idees en el format cinematogràfic, Los Vengadores i sobretot Guardianes de la Galaxia. Pot sobtar, doncs, trobar-nos ara amb un Thor protagonitzant escenes o converses molts més hilarants del que ens era habitual, però s’agraeix el canvi, ni que sigui per parodiar la seva mitologia o fer-nos passar millor la història de sempre: el malvat de torn -aquí Hela, polivalent Cate Blanchett com a deessa de la mort- vol dominar i destruir el món, en aquest cas Asgard, però un grapat d’herois -els Thor, Hulk, Loki i Valkiria, també de torn- lluitaran junts, malgrat les diferències, per evitar-ho. Fins i tot el missatge social, un clar al·legat en favor dels pobles de refugiats que fugen de persecucions letals, i si molt m’apureu de l’Èxode jueu, és de vergonyeta per la seva pueril obvietat. Però d’on no n’hi ha, no en raja, que diuen.
El film, siguem sincers, no aporta res de nou a aquest conjunt de films suposadament ben planificats que han de connectar als personatges i les trames principals del celebèrrim univers Marvel sota l’aixopluc d’un fil argumental unitari i cohesionador. Aporta entreteniment, que ja és molt, sí, però sobretot confirma un evident esgotament de la fórmula superheroica que troba en la reiteració argumental i en un metratge excessiu els seus principals problemes. El guió, a més, l’estructura narrativa, és dispersa amb facilitat i acaba fent gala d’una molesta irregularitat que impossibilita que les dues trames principals acabin d’encavallar-se amb eficiència, un fet que ja succeïa amb el segon episodi de Guardianes de la Galaxia. El resultat final, doncs, com en aquella, torna a ser un sí però no, un voler explicar moltes coses per la via ràpida, amb un relat pretesament àgil i còmic, però que acaba resultant poc organitzat, caòtic i excessivament supeditat als focs d’artifici visuals. En definitiva, un xou que no avorreix, que en més d’un passatge diverteix i tot, però que no passaria res si decidíssim estalviar-nos, com les penoses escenes postcrèdits.
Cal destacar, això sí, l’aparició del sempre genial Jeff Godblum, el Jordi Hurtado de Hollywood, alguns estètics i prou ben trobats plans de lluites a càmera lenta, i l’electropsicotròpica banda sonora encapçalada per l’immortal tema dels Led Zeppelin,Immigrant song, un comodí d’una efectivitat impagable que posa en safata d’or el marc idoni per la història de sempre.
