Boira de novembre

Fires de Sant Narcís. Les festes de la ciutat dita immortal o les festes de la ciutat dels nens de casa bona, tan bonica com avorrida, de les lletres dels punkis de Fi-Asko. Les festes d’una capital orgullosíssima de la seva petita pàtria: de camps de blat i boscos d’alzinar, de vinyes verdes i d’una mar brava entre els Pirineus i l’Empordà.

Les fires són una parella d’enamorats menjant castanyes d’una paperina prop de l’Onyar. Una cançó d’Umpah-pah. Les parades d’ametlles garapinyades i les de moniatos dels gitanos de la Font de la Pólvora. Ramblejar amb trenques i botes d’hivern acabades d’estrenar. Coneguts saludats amb desgana i l’alegria melangiosa d’amics retrobats. Esperes eternes i abraçades càlides a les escales de Correus. Fotografies de capvespre a la muralla; petons fugissers sota la Devesa; cossos rabiosament joves fonent-se rodolant sobre la gespa de Fontajau.

Aquest any també han estat les fires de la República, de l’eufòria desconfiada i dels brindis de cubates. Les d’una tristesa tan esfereïdora com la cel·la de la presó dels qui la van proclamar.

I, ara, que s’han acabat sense traca ni focs artificials, arribarà la fred impertinent, desapareixeran totes les mosques i la boira més espessa inundarà els carrers amb el color de la cendra. A primera hora del matí i quan caigui la nit, la boira ens ennuvolarà la vista i tornarem a buscar amb ulls de gos perdut el nord: l’ombra fantasmagòrica de la Catedral. El campanar que ens observa sense deixar-se veure; que des de les alçades, se’n riu de les menudeses humanes. D’aquells que també voldrien ser eterns i dels incapaços de ser de pedra.