Saludem la República Catalana com una preuada joia que ha donat a llum el poble!
El divendres 27 d’octubre de 2017 serà recordat als llibres d’Història de Catalunya, com ho seran el dia 1 i el dia 10 del mateix mes, per representar, una vegada més, la resistència i la voluntat decidida, enèrgica i democràtica d’un poble alçat contra l’opressió i l’intent d’anorreament.
Hores d’ara tenim un autogovern intervingut, gairebé bandejat per un article 155 fet a la mida d’opressors que busquen el sotmetiment sota l’aparença de l’anomenada legalitat vigent i constitucional.
A ells només els cal dir que les lleis són per a servir el poble, i no és el poble qui serveix les lleis... i que quan un seguit d’abusos i usurpacions, que persegueix invariablement el mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre’ls sota un despotisme absolut, és el deure, és l’obligació derrocar el govern i proveir noves salvaguardes per a la seva futura seguretat.
No és pot governar a cop de decret de manera infinita, ni gairebé per poc temps ! Ja se n’adonaran, perquè la voluntat d’un poble és més forta que qualsevol llei que cerqui disminuir, limitar o anul·lar les llibertats.
Estem al segle XXI, i hem passat com a col·lectivitat humana molts episodis de nefasta memòria que, de ben segur, ens han de fer pensar i condicionar el nostre comportament. Ho vull creure com a historiador, com a polític, com a ciutadà, i com a persona.
Catalunya n’ha viscut moltes i de molt grosses al llarg de la seva existència mil·lenària. I quan més han volgut aixafar-la, més s’ha alçat ufana i esplendorosa en la seva majestat. Aquesta és una lliçó que Espanya no vol aprendre però que ensopega, vegada rere vegada, sense remei ni consol.
No tenim República efectiva, és cert ! I no la tenim perquè la raó de la força ha prevalgut, de moment, sobre la força del raonament. Però no ens han vençut, ni ens venceran!
Tossudament alçats, perquè els llops s’acosten i tenen gana. Però trobaran un poble unit, ferm, decidit i il·lusionat, un poble que reconeix la valentia dels seus governants fins on ha estat possible i convenient. Un poble que planta cara a l’adversitat, que canta el Virolai i regala clavells, un poble que surt, que no té por, que aguanta els cops i la violència més brutal i arbitrària, que vota i s’expressa lliurament, democràticament!
Quina lliçó per a un món curull de violència, encara que no se’ns hagi reconegut, de moment, a nivell internacional. Ja arribarà, no en tingueu dubte !
I és en aquesta força de la raó que rau la nostra fortalesa. No ens mouran d’aquí, i serem sempre fidels al poble que ens ha vist néixer i ha acollit a gent d’arreu perquè fossin aquí feliços i fessin feliços als seus més estimats.
Així sigui!
