Adaptar best-sellers al cinema és sempre una arma de doble fil; per un costat, el projecte ve amb una potent campanya de promoció sota el braç, però per l’altra, les altes expectatives, si no es controlen, acaben per afogar el resultat final. Aquest és, de fet, el que li ha succeït a La pell freda, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima escrita per Albert Sánchez Piñol, un film dirigit pel director francès Xavier Gens que -malauradament- ja ens avisa amb el títol de com ens deixarà el seu visionat. Pocs mesos abans d’esclatar la primera guerra mundial, un home arriba a una illa perduda enmig de l'oceà per fer-hi estudis meteorològics. En el far descobrirà que hi viu un altre home que lluita contra el setge d'unes estranyes criatures marines. Ambdós, sense entendre les raons d’aquest atac, hauran de replantejar-se la seva relació i com enfrontar-se al desconegut.
Amb aquestes credencials, el film semblava que ho havia de tenir tot per excel·lir; un plantejament argumental amb evidents reminiscències lovecraftianes, un escenari claustrofòbic amb pocs personatges assetjats per un munt d’éssers desconeguts i suposadament malvats, a l’estil de The night of the líving dead, Assault on precint 13 i Evil Dead, per posar alguns dels exemples més reeixits d’aquesta formula clàssica de la sèrie B, i una nova reflexió sobre l’amistat i les relacions humanes en temps de guerra, com el que suggeria aquella llunyana i solvent ciència ficció de VHS vista a Enemy mine. Res més lluny de la realitat. El guió està estirat i ple de predictibilitats, els actors no tenen cap mena de feeling entre ells, la càmera no sap on posar-se i s’emborratxa de sofisticats moviments que li resten claustrofòbia i mal rotllo a la trama. I tot això sense fixar-nos de ple en el disseny gens destacable i les repetitives animacions digitals dels ‘granotots’, els éssers marins de la discòrdia. El veritable problema de fons, però, el handicap que sobrevola durant tot el metratge, és que el film mai sap a què vol jugar; a un film sobre relacions humanes en condicions extremes? A una història d’amor? És un drama existencialista sobre la por al desconegut? Terror ja us dic jo que no. Sembla com si volgués tocar-ho una mica tot però molt de passada. ‘Granotot’ error. De fet, a mesura que avança la trama, les rialles acaben per imposar-se sobre els badalls inicialment predominants, cosa que es confirma amb el seu ridícul tancament circular.
Possiblement, si el projecte hagués caigut en unes altres mans, fins i tot amb molt menys pressupost però amb molta més cultura de sèrie B, el projecte hauria estat una altra cosa. Una autèntica llàstima.