Dol pels morts i ferits dels atemptats terroristes de Barcelona del passat 17 d’agost. Condol i silenci respectuós !
Ànims per als familiars i amics perquè, tot i que res ni ningú no podrà reparar la pèrdua dels éssers estimats, ni esborrar una experiència traumàtica d’aquestes dimensions, la vida continua i cal sempre mirar endavant.
Ràbia per l’ús indiscriminat i incomprensible de la violència gratuïta, arbitrària i generalitzada. El terror busca això, precisament: la Por en majúscules, aquella que no pots processar ni racionalitzar perquè no és concreta, ni respon a causa ni a efecte. Una por extrema que té davant la barbàrie,
Impotència per haver de fer vida “normal” quan saps que, en qualsevol moment i en qualsevol lloc, pots ser víctima, i només pel fet de viure, de pensar i d’actuar d’una manera –la nostra- que a d’altres no agrada i que voldrien fer desaparèixer.
Agraïment, a tots els que, en compliment del seu deure polític i professional, van actuar amb celeritat, eficiència i eficàcia per minimitzar el balanç de l’atemptat. I a tots els voluntaris, gent de peu pla, que no van dubtar ni un instant en socórrer les víctimes i donar consol als familiars.
Orgull perquè la nostra és una societat de pau, que no es deixa atemorir pel sectarisme ni el totalitarisme, sigui de les idees o dels fets. L’Estat de dret, social i democràtic és infinitament més just i igualitari que no aquest que prediquen els terroristes islàmics.
Convenciment en la unitat de la gent de bona voluntat, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin, per afrontar una situació difícil que no es pot tornar a repetir, malgrat que tenim alguna certesa que és possible que no sigui així.
Perplexitat perquè alguns de casa nostra encara ens volen fer culpables d’aquests atemptats. No en tenim la culpa, ni hem fet res malfet. No som nosaltres els qui matem, ni atemorim, ni sembrem discòrdia, ni dividim, ni segreguem. Ans al contrari.
Dubte en un model d’acollida i d’integració que ha demostrat mancances i fissures. La germanor i la solidaritat, la tolerància i el respecte mutus no s’han de bastir sobre el bonisme ni la gratuïtat total.
Quan volem bastir un país nou, cal reflexionar pacientment i llargament sobre el que està passant, sense apriorismes ni demagògies. Cal dialogar amb tots i entre tots, però tenint ben clar que les idees no s’imposen, ni que sigui per la força de les majories democràtiques; les idees es contraposen i, al capdavall, es fa necessari un consens que no incomoda del tot a ningú, encara que no els satisfaci tampoc del tot. Perquè el que cal és un país de tothom i per a tothom, però un país que ens identifiqui i reconegui el que hem estat, el que som i el que volem ser... no un país fet de retalls d’aquí i d’allà, o més greu encara, un país de laboratori.
I si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya haurà d’anar a Mahoma. O això és el que diu la dita !
