Spider-Man és el meu superheroi preferit, el meu veí i amic de sempre, el de tota la vida que viu obsessionat amb el fet que un gran poder comporta una gran responsabilitat. Després del lamentable i innecessari reboot de Marc Webb protagonitzat per un correcte, això sí, Andrew Garfield, hi havia moltes ganes de veure el primer film de l’home-aranya sota producció de Marvel, la casa de les idees que el va crear i que molts anys després, convertit ja en el seu fill insigne, se’l va malvendre per quatre duros. El film entreté, està ben facturat i supera amb escreix els dos esperpents de Webb, que ja és molt, i fins i tot ofereix alguna seqüència divertida i memorable, però no va més enllà de la pura correcció. Per començar, ni rastre de la doble personalitat d’un personatge summament atractiu per la seva complexa normalitat, un paio tímid i introvertit amb una llarga llista d’inseguretats a l’esquena que es transforma en el més divertit i enginyós de la gran poma quan actua sota les malles aràcnides. Aquí les personalitats fusionen la dupla Parker/Spidey fent del resultat una nova actualització teenager tot i que en la seva versió més pueril, simple i vàcua.
Això sí, el nou escollit, Tom Holland, que casualment gasta el mateix nom que el director dels clàssics de terror dels vuitanta Noche de miedo i Muñeco diabólico, se’n surt prou bé de l’encàrrec, tot i que acaba arrossegant el xou, amb ajuda de la seva insofrible ‘xupipandi’, cap a la sit-com Disney. De fet, el guió és una autèntica absurditat amb un argument ple de seqüències mal connectades que, a més, no resol ni explica absolutament res interessant. I tot això sense parlar dels dolents, un grup de lladres sense plans ni personalitat que es limiten a sobreviure gràcies el carisma de Michael Keaton i el seu savoir faire en el paper del seu líder The Vulture. Tot plegat un simple escalfament al servei de la saga Los Vengadores que assigna a Spider-Man, en altres temps un superheroi amb profunds dilemes existencials, perseguit i incomprès per tothom, preocupat per protegir i no ferir als seus éssers més estimats, el paper d’alegre superheroi secundari en un spin-off intranscendent i irregular. I perquè no hi hagi dubte de tot això, del seu paper condicionat ‘al servei de’, el seu icònic vestit està totalment infectat per la tecnologia Stark de l’omnipresent Iron-Man, el gran actiu de Marvel en aquest univers cinematogràfic que ja cansa. En definitiva, una perversió més subordinada al producte estrella i a les seves contínues interrelacions. Spider-Man sempre ha estat una altra cosa.
Si a tot això sumem que quasi tota l’acció transcorre lluny dels gratacels de Nova York, que la Tia May (o Tia Milf) d’aquesta morbosa Marisa Tomei està molt poc aprofitada, que les escenes importants ja les hem vist totes en els tràilers que han alimentat l’esgotadora campanya publicitària, i que en conseqüència el metratge total està molt dilatat, clímax final inclòs, el film acaba fent-se insofrible. Tot plegat un nou viatge cap a la vulgaritat expressiva i emocional que la majoria de fills de Marvel han iniciat de fa temps. Als descontents, tot i els seus defectes, sempre ens quedarà Sam Raimi.
