Es van mirant mentre parlen. Els seus passos són prudents, com si no gosessin excedir-se i no hi hagués prou confiança. “Faig un metre seixanta. Bé, en realitat un metre cinquanta-vuit centímetres. És que si dic que faig un metre cinquanta-vuit, la gent es pensa que sóc més baixeta del compte. Per això, sempre dic que mesuro un metre seixanta”, explica la noia amb gairebé entusiasme. El noi li respon amb un gest. Li posa el palmell de la mà sobre el cap i li fa copets, amb una tímida tendresa, sense enredar els dits entre els seus cabells. De tant en tant, els seus braços matussers xoquen quan caminen, així, d’una manera baldera, alegra, desenfadada i s’arriben, per fi, a fregar la pell.
Al cap d’una estona, canvien de tema. “Resulta que els veïns del meu carrer es queixen ara dels meus gossos. Diuen que lladren i que els molesta. Però, al meu carrer n’hi ha molts, de gossos. Pràcticament a cada casa. I resulta que només són els meus, que empipen”, continua parlant ella. El noi, que sembla molt i molt interessat en els problemes veïnals de la seva acompanyant, pregunta: “I com és, això? Com són, els teus gossos? D’alguna raça en especial?”. “A mi em sembla que el seu lladruc és força agut i potser és això, que els mosqueja”, arriba a la conclusió, satisfeta, la noia.
La seva conversa dóna a entendre que s’acaben de conèixer. O si no és això, almenys, fa poc que s’han enamorat. Perquè, la veritat, cap noi va preguntant quant mesura una seva amiga, una coneguda, una xicota de fa temps. I, menys, s’interessa pel timbre agut del lladruc dels seus gossos. I cap noia explica, amb unes ganes boges, uns ulls negríssims acabats de pintar, aquest tipus de coses. I que n’és de bonic, això de l’amor. Això de pensar que davant teu, hi ha un món desconegut, absolutament insospitat – només fa uns mesos, setmanes, hores, qui sap – i, encara, per explorar. I, mentrestant, ells, giren a la cantonada i desfilen entre la gentada fins a desaparèixer a les portes del cinema de la ciutat.
