I cada dia, trinco-trinco vas a comprar al diari i quan arribes a casa comences a llegir els deports. A mi no m’agraden els deports, però després em dius, vine, Maria, i vinc i mirem les esqueles. Mirem si s’ha mort algun conegut i tu dius que aviat anirem al canyet, que tots ronden els vuitanta. I jo et dic mira, Joan, no t’entenc, tan valent que erets i tan poruc que t’has tornat. I és que no sé què us passa als homes, que quan us feu veis només penseu en la mort. Perquè les dones, sí, som diferents. Sempre fem coses, ara limpiem les rajoles de la cuina, ara planxem cortines, ara pelem mongetes.
I fequis, Joan, que no ens podem pas queixar. Que ens vam poder comprar una casa i un apartament a la plaja. I quan li vaig dir a la meu mare que ens havíem comprat un pis a mar no s’ho creia i a mi encara m’agrada anar-hi, Joan. T’ho jurut que sí. M’agrada posar els peus en remull, però només els peus, que a mi no m’agrada gaire l’aiga. I miro com tu nedes una mica i és que només nedes una mica, que ningú et va ensenyar a nedar. Que antes eren altres temps.
I, ara, que ja arriba l'istiu, aviat tornarem a la plaja i a les tardes sortirem a fer un vol. Però fa anys que tampoc sortim gaire. Que ens dóna ànsia. I tu et quedes escarxofat a la butaca i llegeixes llibres de l’Oeste. I en tens un, que és tan petit que te’l guardes a la butxaca de darrera els pantalons, que sempre l’agafes quan m’arreglo abans de sortir. Que jo t’ho dic sempre, Joan, que ja ho deia la meva àvia, que ara que som veis ens hem d’arreglar més que mai i fer goig. I quan jo m’arreglo tu llegeixes un llibre de l’Oeste que em sembla que es diu L’última estació. I que en portes d’anys traginant aquest ditxós llibre amunt i avall i mai t’he preguntat de què va. Però, saps què, Joan, que no cal, que em sembla que no cal. Que encara no. Que encara no vull saber com acaba el conte.
