Totes hem tingut algun xicot gamberro. Aquells que mai són puntuals, que et fan un cas més aviat relatiu. Jo l'esperava a la plaça Catalunya de Girona. I, mentrestant, contemplava el paisatge. El quiosc coronat amb un rètol del Diari de Girona. El vaivé de famílies mudades al parc, de nens empolainats gronxanyant-se, pujant i baixant de tobogan. Inevitablement pensava en com serien els nostres fills que, per descomptat, ja mai tindrem. Però aquest pensament s'esmunyia, quan veia les noies de Girona passar. Vestides de vint-i-un botó. Cabelleres llarguíssimes. Figures esveltes desfilant en processó a prendre un gelat a la Gioconda. Les de poble les miràvem amb fascinació: nosaltres sempre havíem anat dues temporades endarrerides. I és que passàvem dies, setmanes, sense repassar ni un aparador.
La plaça Catalunya és el lloc de trobada per excel·lència de la vida gironina, després de les escales de Correus, és clar. Això sí, té pocs atractius. Una font que no raja, envoltada de flors de pensament, grogues, blaves, fúcsies. Un bust de Prudenci Bertrana, que se li fa també un cas ben relatiu. A diferència de fa uns anys, ara hi ha un màstil altíssim, una senyera gegant. I per Nadal, col·loquen un avet, que no va tardar en rebre les crítiques dels més d’esquerres de la ciutat. I avui l’he trobada buida. He trobat a faltar el quiosc, els metres quadrats que ocupava, prop del banc on ens trobàvem. I aquesta plaça, aquesta ciutat, tan plena de boira i grisa com alegre i de coloraines, m'ha semblat una mica moixa. Com si ella també el sentís. Sense gota de nostàlgia, amb la brevetat d'una pestanyeig, real com un pessic: el pes del pas del temps.
