A la Girona històrica, cultural i turística, capdavantera i innovadora, que volem li fa falta una segona “revolució urbanística”. No es tracta només d’un nou dibuix de la ciutat, ni de traçat de carrers o de replantejament d’espais i finques.
El que plantegem és “una revolució”, entesa com a procés de sacsejada integral que concebi la ciutat com a un tot en els paràmetres del món del segle XXI. Això vol dir, necessàriament, conjugar, per sobre de tot, urbanisme i humanisme. No n’hi ha prou amb fer una ciutat “bonica”, ni tan sols no n’hi ha prou amb fer-la “rendible”. Ens cal una ciutat amable i, sobretot, humana.
D’entrada podria sembla que el que diem és una obvietat, però vistos els exemples de bestieses que s’han fet i es fan arreu, potser cal que ens aturem un xic a pensar en si realment aquests són els paràmetres de priorització que els experts han emprat fins ara. No podem jugar a bruixots, com en ocasions han fet arquitectes urbanistes, polítics, enginyers..
Una revolució que dibuixi i executi la Girona de les persones, des de la mirada del ciutadà de peu, aquell que no té cap interès concret, més enllà de voler treballar i gaudir de la vida en l’ecosistema urbà. Si ho mirem bé, massa vegades s’ha dissenyat i canviat l’urbanisme seguint els dictats d’interessos, individuals o col·lectius, que han condicionat a priori una solució i, per tant, també n’han limitat o anul·lat el debat.
Una segona “revolució urbanística” que plantegem des de la llibertat i no des del dirigisme. Als anys 80 Girona va experimentar un canvi molt important, però es va fer des de dalt, amb el resultat d’un Pla General que, des de llavors fins ara, s’ha modificat un centenar llarg de vegades, sovint per respondre a interessos particulars. Aquest no és el model que necessitem per encarar el futur que volem.
Hi ha elements nous i poderosos que cal tenir en compte; diria fins i tot, en llenguatge extrapolat, que són elements gairebé “sagrats” que no es poden obviar: la convivència pacífica, la mobilitat integral, l’urbanisme amable, la sostenibilitat dels recursos, la integració de la tecnologia. Tot plegat, allò que se’n diu les ciutats smart, o ciutats intel·ligents. Però no oblidem que la intel·ligència no és una qualitat ni de les ciutats, ni de les coses; és una categoria humana.
Girona té massa temes sobre la taula per resoldre i que no resol, o que urgeix la seva resolució... i no a cop de pedaç o com aquell qui juga a conjugar, sense ordre ni concert, un trencaclosques que no encaixa. Girona sud i els accessos per la carretera de Barcelona potser és el cas més evident, pel grau de deteriorament que experimenta amb rapidesa. És cert. Però no és l’únic, malauradament.
Plantejar que ara s’afrontarà aquesta obra per fer-la “més amable”, sense calendari ni pressupost possible, és senzillament un despropòsit, perquè tots sabem, i és de domini públic i publicat, que no es pot tocar la carretera Barcelona perquè un govern socialista megalòman i irresponsable ha anat enfonsant sota capes i capes d’asfalt nou una capa d’amiant tòxic i perniciós que roman a sota i que no es pot obviar. I sense resoldre aquest problema, no hi ha ni plantejament ni solució possible.
Una “segona revolució” urbanística que reclama altres zones d’interès: el passeig Canalejas, la plaça Catalunya, els 4 rius i una sèquia, l’avinguda de Jaume I, el parc central, el pla de baix de Domeny, Pedret, les Pedreres, l’Avellaneda, el Parc científic i tecnològic, Sant Daniel.
Una “segona revolució” que, d’una vegada per totes, miri la ciutat des de la perifèria cap al centre, i no –com s’ha fet fins ara- des del centre cap a la perifèria, o pitjor encara, des del centre cap al centre. Aquesta és la “revolució” que demanen les persones, i que necessita Girona, al nostre entendre.
