Diré una cosa que semblarà polèmica però que, en el fons, no ho és. Es podria dir que una frase és tan polèmica com del grau d'implicació del lector. És a dir, que extreure polèmica d'una sola frase només ho fan els periodistes i els gilipolles. Però m'agradaria dir una cosa que, repeteixo, semblarà polèmica i, en el fons, no ha de ser-ho: els abusos sexuals estan sobrevalorats.
Parlem-ne. Perquè la frase, així, no pot defensar-se sola i segur que la fan servir per parlar de mi algun dia quan sigui president de la galàxia. Fa poc llegia un llibre que es diu “Instrumental” (Blackie Books, 2015) escrit pel pianista James Rhodes. A l'home no el coneixia ni sa puta mare. Vull, dir que és un gran pianista, però no és Chopin. I és excèntric i vesteix com una estrella del rock, però no tant com en Cameron Carpenter, per exemple, i a aquest tampoc no el coneixeu. Encara que t'agradi molt el piano, és difícil que sabessis de l'existència d'aquest home. Ara bé, d'ençà la publicació d'aquesta inquietant autobiografia on explica amb ets i uts com el violaven de petit, el tio és una celebritat. No li desitjo a ningú ser cèlebre a còpia d'abusos terribles. El que li va passar a Rhodes és una tragèdia. I així ha quedat. És un home fet miques, en procés constant de reconstrucció.
Per a un pare, la pedofília és el pitjor dels crims. Els pederastes que controlen el planeta i roben nens per violar-los i assassinar-los mereixen la pitjor de les morts. Els que tenim fills sabem que davant d'això no hi ha via legal: només ens queda matar al criminal. La cosa és així de seriosa.
Però com sempre passa, hi ha qui s'aprofita dels que tenen el cor fet de paper de ceba. Hi ha víctimes de saldo, hi ha pares de la Nàdia, hi ha qui confon una abraçada amb un abús. I també hi ha falsos acusats i gent que acaba a la presó per delictes que no ha comés. La meva veïna és bruixa i a la foguera la van dur. Etcètera.
Ens duem les mans al cap quan surt un actor de Hollywood a dir que van abusar d'ell fa 30 anys. Anem a comprar el llibre del James Rhodes en massa quan ens assabentem que el seu professor el sodomitzava. Sortim a matar capellans quan ens diuen que els bisbe de la ciutat toca la titola als escolanets. I ben fet que fem.
Em sorprèn, però, que quan va saltar la llebre del Pizzagate, quan ens van dir que John Podesta era l'home que va segrestar Madeleine McCann, quan es va filtrar un mail que connectava la Hillary amb uns sonats que violaven nens dins de cambres frigorífiques, aleshores no va passar res. Ni una frase a la tertúlia dels matins. I és clar que no. Per què? Només eren rumors infundats. No hi havia sentència. Ni proves. No és com quan un actor del que no en sabíem res de feia anys apareix a la tele i diu que de petit el van violar. Això sí que és una tragèdia. Per sort, després de sortir a la ràdio, la tele i el diari, ara tothom sap com va patir. I li ha sortit feina.
