Però des dels seus inicis la Fundació Príncep de Girona s’ha vist afectada per l’ombra de la corrupció. Ja el 2010 Arcadi Calzada va haver de dimitir-ne com a director, arran de la reobertura de la investigació judicial per unes irregularitats a Caixa Girona, malgrat que encara figura en el patronat a títol personal.
Poc després en l’operació contra Urdangarin es descobrir que nombroses de les empreses que també formen part de la Fundació Príncep de Girona, com Telefónica, Abertis, Repsol, Gas Natural, BBVA, Torres i catorze empreses més, van fer quantioses aportacions, amb poca justificació, a Noos, la tapadora de Urdangarin.
El que ens hem de preguntar és què aporta a la ciutat disposar d’una Fundació que la vincula amb la cultura de la corrupció i una institució caduca com la monarquia, i més tenint en compte que el propi Ajuntament de Girona va aprovar una moció abans de l’estiu on s'assegura que el títol de Príncep de Girona "no representa la ciutat" i on es constata l’actual manca de consens per tal que Elionor esdevingui princesa de Girona.
Hi ha qui justifica la seva existència per la labor social que du a terme i pel Fòrum Impulsa que organitza cada any. La prova del cotó, però, seria saber si les empreses del seu patronat estarien disposades a continuar en aquesta fundació si se li canvies el nom i no hi hagués vinculació amb la Casa Reial. Els estalvio la resposta...
Aquests darrers dies la qüestió ha pres un to surrealista. Malgrat el rebuig popular i del Ple municipal, la Casa Reial ha decidit que sigui la princesa Elionor de Borbó, de 8 anys d’edat, la presidenta d'honor de la Fundació, que a partir d’ara passarà a dir-se Princesa de Girona.
Sincerament sembla una broma de mal gust que en ple procés d’emancipació nacional i malgrat el rebuig popular, la “casta” gironina i la Casa Reial s’entossudeixin a perseverar en la continuïtat d’aquesta Fundació, que mai hauria d’haver nascut.
