Els únics indicis de l’existència d’una àrea metropolitana gironina es poden intuir a partir del transport urbà, ja que les línies de bus de TMG presten servei més enllà de la ciutat, o del servei d’abastament d’aigües que és de Girona, Salt i Sarrià de Ter. Ja no queda rastre del sistema metropolità de teatres i auditoris, que integrava la venda d’entrades dels diferents equipaments, i que justament era l’únic que mantenia la paraula metropolità en el seu nom. Ni tan sols el recentment aprovat Pla de Mobilitat Urbana no té perspectiva metropolitana i tots els mapes que dibuixa es limiten al terme de Girona.
En època del Govern tripartit la Generalitat va aprovar el Pla Director Urbanístic del Sistema Urbà de Girona. El document, que abasta catorze municipis (Aiguaviva, Bescanó, Celrà, Fornells de la Selva, Girona, Llambilles, Quart, Salt, Sant Gregori, Sant Julià de Ramis, Sarrià de Ter, Vilablareix, Riudellots de la Selva i Vilobí d'Onyar) preveu els creixements urbanístics de tot l’espai conjunt, però també aborda temes econòmics i de creació d’ocupació. El document és vigent, però sembla que dormi en un calaix.
Pocs més rastres fan intuir que Girona és el nucli d’una àrea urbana de prop de cent cinquanta mil habitants. Potser és degut a que Girona arrossega un trauma per l’annexió "tardofranquista" (1975) dels municipis de Salt i Sarrià de Ter, o potser perquè no ha paït encara la posterior segregació (1983). La qüestió és que la realitat dibuixa una àrea metropolitana que comporta milers de desplaçaments i intercanvis diaris per motius laborals, educatius, sanitaris, d’oci, consum, etc., però en canvi no hi ha cap estratègia comuna entre els diferents municipis, i encara menys una planificació o la creació d’un òrgan de coordinació conjunt. Fins a dia d'avui només hi hagut paraules però mai s'ha concretat res.
Durant els anys del Nadalisme Girona es va rentar la cara però es va embrutir el clatell. Va recuperar el barri vell i es va convertit en ciutat universitària, però en canvi va centrifugar cap als municipis veïns alguns dels seus problemes, com la manca d’allotjament per a la nova ciutadania que començava a arribar, o l’expulsió de la indústria de la ciutat cap a altres llocs menys visibles.
Els municipis de l’àrea urbana suporten les servituds de ser prop de la capital. Ja sigui amb el pas d’infraestructures viàries, l’acollida de la immigració, la implantació d’indústria, convertint-se en ciutats dormitori, o amb la despersonalització històrica que han suposat els creixements de població. Per contra els beneficis que els comporta ser prop de la ciutat són pocs.
Aquests dies Girona rep la petició per part de Salt, Sarrià de Ter i Vilablareix de conformar una Trama Urbana Consolidada supramunicipal que permetria a aquests municipis la instal·lació de grans superfícies comercials (IKEA és un dels candidats més ben posicionats) que permetrien la creació d’ocupació i la dinamització econòmica d’aquests municipis. L’alcalde Puigdemont hi està en contra perquè té por de perdre el control sobre la instal·lació d’aquests equipaments comercials a la ciutat. Però no té en compte que l’impacte econòmic positiu també es generaria sobre la ciutat, malgrat no ser en terrenys de Girona. L’altra argument, el de defensa del petit comerç, no és incompatible amb l’arribada de determinats comerços que, degut al sector al que pertanyen, no els farien la competència directa.
Girona ha de liderar l’àrea urbana sense centralismes, i no ha de voler tenir la paella pel mànec a qualsevol preu. La creació d’un organisme que reguli els interessos comuns hauria de ser el lloc on dirimir quines són les actuacions a emprendre, i que beneficiïn al conjunt.
Cal la creació d’una àrea metropolitana que vetlli per la mobilitat, els serveis, les zones comercials, les infraestructures viàries, l’energia, l’aigua, els polígons industrials, la gestió de residus, equipaments, etc. Però un àrea urbana també ha d’abordar els aspectes socials que s’en deriven. Cal perspectiva urbana en temes com ocupació, educació, acollida de nova ciutadania per tal d’evitar la guetització de barris, la planificació d’equipaments socioeducatius, l’atracció de talent, les zones verdes periurbanes, la qualitat de l’aire, la contaminació acústica… O algú creu que aquests temes es poden circumscriure a l’àmbit estrictament municipal.
Amb l’actitud del nostre consistori la capital renuncia a exercir el lideratge que se li pressuposa. Malauradament l’àrea metropolitana de Girona és una àrea desdibuixada.
Una àrea metropolitana desdibuixada
