Us haig de confessar que després de veure El Capitán América: el primer vengador (Joe Johnston, 2011) se’m van treure totes les ganes de seguir les desventures d’Steve Rogers. Aquell primer acostament cinematogràfic al supersoldat de Marvel, l’únic dels grans superherois que no va ser creat pel gran Stan Lee (fet que no li estalvia aquí un nou i divertit cameo), va acabar donant forma a un film caòtic, irregular, argumentalment avorrit, força lent i sobretot molt presumptuós. Per mi, un dels pitjors films de superherois vistos fins a la data. Amb aquest precedent, El Capitàn América y el soldado de invierno (Anthony Russo i Joe Russo, 2014) arribava ara a les grans pantalles amb certes reserves, unes reserves fulminades inesperadament a partir del primer minut de metratge, amb l’alliberament d’un vaixell segrestat per pirates, per part d’un comando liderat pel mateix Capità Amèrica, àlies d’Steve Rogers (que per moments sembla una tortuga ninja!), i la Vídua negra. Espectacular, com solien començar, de fet, totes les pel·lícules de James Bond abans d’aquesta nova era gris i hiperrealista amb dolents efeminats de cabell oxigenat en la que s’ha estancat la saga. La referència a Bond no és gens gratuïta, i és que el film, més enllà dels superherois, mutants o superdolents amb poders que hi puguin aparèixer, es destapa com un fantàstic thriller d’acció i espionatge, replet d’agents dobles, superespies, traïdors i gadgets de tots tipus. Si al film, que adopta un ritme trepidant i magníficament ben dosificat durant tot el seu metratge, i que conté unes escenes d’acció i uns FX espectaculars, se li suma una base argumental i un guió tan actuals com punyents i atractius (el control total de la informació individual com a mera excusa pel manteniment de la seguretat i l’ordre preestablerts), cosa no massa habitual en els films del subgènere, entens de seguida que estàs en una d’aquelles muntanyes russes que no vols que acabi mai. Com a únic ‘però’ el casc, una cosa realment 'cutre' i antiestètica, indigne i molesta per un film tan rodó com el resultant, i la cara de nen de l'actor Chris Evans, El Capità. Com a nota curiosa recordar que Evans ha fet públic recentment que un cop finalitzats els seus compromisos amb la franquícia, abandonarà la interpretació per dedicar-se a la direcció.
L’organització per a la defensa antiterrorista SHIELD ha engegat un projecte per potenciar la seguretat mundial que, seguint un algoritme matemàtic que indica quins individus tenen més probabilitats per atemptar contra el món, permet destruir-los des d’uns heliports gegants abans que el crim en qüestió es produeixi. El que vindria a ser una mena de fusió perfecta entre Minority Report i les primeres Star Wars, perquè ens entenem. De fet, l’analogia amb l’episodi IV o VI de George Lucas, casual o no, és més que evident. Un combatent ideòleg, (Rogers/Skywalker) s’enfronta al mal personificat en Alexander Pierce (magnífic Robert Redford i que bé s’ho ha passat fent de dolent!), màxim apoderat de SHIELD que anhela controlar el món amb els seus heliports destructors (talment com l’Emperador i la seva Estrella de la mort), i que a més té sota les seves ordres a un esbirro indestructible (‘el soldado de invierno’/Darth Vader) que li fa la feina bruta eliminant als contraris (rebels) a la seva causa. Sí, quasi quaranta anys després, la influència de l’obra magna de Lucas és una evidència, una grata evidència. Fins i tot, filant prim i salvant molt les distàncies, clar, podem jugar a identificar alguns tics que acosten a Nick Fury amb l’Obi Wan (la seva ponderació, la seva saviesa) o a la Vídua Negra amb la princesa Leia (pel seu amor fraternal en Rogers). Dir, però, que en Falcon seria una mena de Han Solo rebaixat, ja seria passar-se massa, ho reconec.
En definitiva, un film divertidíssim, espectacular, trepidant, com han de ser els films de superherois. I no hi ha discussió possible. Després de Batmans i Supermans turmentats per depressions existencials, superhomes nietzscherians vinguts a menys, autèntica carn de prozac, films com la majoria dels produïts durant els darrers anys sota segell Marvel són un regal pels que alguna vegada vam somiar ser superherois i salvar el món. I El Capitán América y el soldado de invierno, sigui possiblement un dels millors.
El millor: L'aventura, l'acció, el guió, els FX, Robert Redford i l'entreteniment en general. Pràcticament TOT.
El pitjor: El casc i la cara de nen que té l'actor Chris Evans, el Capità, que a vegades pot arribar a molestar.
Secció patrocinada per:
