Arribats a aquestes dates festives tothom elabora a corre-cuita llistes de les millors pel·lícules vistes durant l'any. Aquí us deixo la meva. Les posicions són anecdòtiques, són simplement les deu millors pel·lícules que jo he vist de les estrenades aquest any. També us apunto les tres pitjors. Vagi de gust.
World War Z (Marc Foster) – Després d’una filmació més que problemàtica adaptant el sobrevalorat best-seller homònim de Max Brooks sobre l’apocalipsi Z, que va obligar fins i tot a tornar a filmar una (segons es comenta) desastrosa mitja hora final, el film resultant va aconseguir ser un inesperat èxit comercial. L’hàbil fusió del cinema de zombis (o infectats) amb l’acció més trepidant i algunes ben trobades dosis d’humor, han resultat ser la clau. Un blockbuster de gran qualitat com feia anys que no veiem. Brad Pitt, solvent actor protagonista i productor molt intel·ligent, ja prepara la segona part amb el català J.A. Bayona en la direcció.
The Conjuring (James Wan) – El gran mestre del cinema de terror modern, James Wan, torna a la gran pantalla adaptant un dels episodis més populars i terrorífics de l’Amèrica paranormal, prenent com a punt de partida els Warren, un matrimoni que des de la dècada dels setanta ha dedicat la seva vida a la investigació del misteri. L’habilitat i el gran mestratge de Wan recreant atmosferes malaltisses i asfixiants, fa que ens oblidem totalment de la clàssica i previsible trama sobre cases encantades i esperits malèfics a la que ens remet el film. Obra mestra del terror modern.
Gravity– Alfonso Cuarón signa el film “fenomen” de l’any, no pas pel que explica sinó sobretot per com ho explica. La força visual i experimental de les seves imatges, recolzades en una trama senzilla però efectiva i colpidora, converteixen a l’espectador en un astronauta més presa de l’angoixant gravetat fins al darrer sospir. Imperdible. Carn d’Òscar.
Insidious 2 (James Wan) – Wan torna a la gran pantalla, en aquest cas per signar la segona part d’un dels films més exitosos, barats i rendibles de la seva filmografia: Insidious. En aquesta ocasió abandona els formalismes narratius i el terror més directe del primer episodi per abraçar amb enginy l’aventura i l’humor, oferint-nos una sorprenent continuació dels esdeveniments originals que trenca tots els esquemes de les seqüeles del cinema de terror. Terroríficament divertida.
Stoker (Park Chan-wok) – Un dels films més captivadors i hipnòtics vistos en els darrers anys. El despertar sexual i psicòtic d’una adolescent seduïda pel seu misteriós oncle, a qui també pretén la seva mare, posen sobre la taula un triangle amorós perillosament poc convencional. Una explosió de cinema per a tots els sentits, una obra imprescindible pels cinèfils més exigents.
The last stand (Kim Jee-Woon) – El retorn del grandiós i únic Arnold Schwarzenneger a l’acció, el seu gènere patri, no podia haver estat millor. El film, sobre el paper una història senzilla, típica i oblidable que narra l’última feina d’un xèrif que ha de fer front a un capo mafiós fugitiu abans de retirar-se, ens ofereix sorprenentment un espectacle d’acció i entreteniment recolzat en una acurada estètica, uns secundaris de luxe i molt d’humor com en les èpoques més enyorades del gènere. Acció d’alta escola.
Before midnight (Richard Linklater) – Últim episodi de la trilogia sobre l’amor i les relacions de parella per antonomàsia. Tot i estar tota ella més aviat adreçada a un públic minoritari, estem davant un film novament excel·lent, molt ben narrat, emotiu, a vegades incòmode i amb una parella d’actors protagonistes còmplices i en estat de gràcia que ens fan reflexionar una vegada més (esperem que sigui l’última, això sí) sobre l’amor i la seva o no caducitat.
Capitán Phillips (Paul Greengrass) – Sens dubte el thriller de l’any, un film basat en uns fets reals que es desencadenen sense preàmbuls i amb un estil documental sobri i sense excessos que transformen la història, protagonitzada per un magnífic Tom Hanks, en un exercici de cinema cru i directe sobre el primer segrest pirata d’un vaixell americà en dos-cents anys. Alta tensió.
You’re the next (Adam Wingard) – Un film que sense fer massa fresa s’ha reivindicat com a renovador del slasher, un gènere darrerament en hores molt baixes per les innecessàries revisions de les sagues Matanza en Texas, Viernes 13 i Hallowen. Una reunió familiar en un casa situada al bell mig del bosc és el pretext perquè uns quants maníacs psicòpates amb màscares d’animals facin acte de presència i comencin a massacrar sense pretextos. La falta d’informació, el realisme i l’acurada psicologia d’alguns dels personatges principals, fan que res sigui el que pugui semblar. Una joia del cinema de terror amb molta acció, humor, gore i morts memorables.
Don Jon(Joseph Gordon-Levitt) – Celebrat debut rere la càmera de l’actor Joseph Gordon-Levitt, que amb un guió descerebrat i enginyós per igual, aconsegueix fer-nos reflexionar sobre la deshumanització de l’home i la dificultat per establir relacions, sobretot sexuals i de parella. El punt de partida el posa Don Jon, el personatge que ell mateix interpreta, un triomfador amb les dones que gaudeix més del sexe a través de la pornografia d’internet que follant amb les dones que es lliga cada cap de setmana. La irrupció de dues dones antagònicament atractives l’obligaran a replantejar-se moltes coses.
Respecte a la banda sonora, em quedo de carrer amb les excel·lents partitures de Brian Tyler a Iron Man 3, carregades d'una èpica i una heroicitat quasi militar i barrejades fins i tot amb melodies funky, jazz i rock que no desentonen en absolut. Él seu tema principal és una autèntica meravella. Com diria el gran Stan Lee: Excelsior!
Pel que fa a les pitjors pel·lis de l'any, em quedo sobretot amb:
- Man of Steel (Zack Snyder), per crear unes expectatives sobredimensionades i acabar tocant-nos la moral a la gran majoria amb una revisió lenta, avorrida i innecessària del clàssic superheroi de DC Còmics. Sense ser res de l'altre món, l'altre gran film de superherois de l'any, Iron Man 3, li passa tota l'armadura per la cara. Lamentable.
- La Jungla 5. Un buen día para morir (John Moore), per vilipendiar amb una història descafeïnada, mal escrita i sense cap mena de sentit la mística i el segell d’una de les millors sagues del cinema d’acció de tota la història. Per plorar.
- Una bala en la cabeza (Walter Hill), patètic retorn al thriller d'acció del director Walter Hill, i en companyia de Sylvester Stallone. El problema és que l'acció és gairebé inexistent i està mal gravada, i el guió sembla extret d'un episodi de La Riera.
Secció patrocinada per:
