Sobre el paper Cruce de caminos (o The place beyond the pines) és un film sobre tres històries personals connectades per l’atzar, la frustració, el remordiment, la venjança i una molt subtil fatalitat. En la primera Ryan Gosling interpreta a Luke, un motorista de poques paraules, una mena de germà bessó del conductor sense nom de Drive (Nicolas Winding Refn), fins al moment el seu treball més reconegut. Luke descobreix que té un fill fruit d’una fugissera aventura amb Romina (Eva Mendes). La notícia farà que intenti acostar-se al seu fill, però amb més dificultats de les esperades, cosa que li generarà un seguit de frustracions que només trobaran sortida en l’ús de la violència. En la segona d’elles, Bradley Cooper és l’oficial de policia Avery Cross, fill d’un reputat jutge, que intercepta a Luke en la fugida d’un atracament. Les conseqüències d’aquesta fortuïta trobada provocaran en ell un seguit de reflexions i sentiments contraposats que trobaran resposta quinze anys més tard, a través de l’amistat que establirà el seu fill adolescent A.J. amb Jason, un jove problemàtic.
El film dirigit per Derek Cianfrance, l’autor signant de Blue Valentine, el celebrat drama romàntic protagonitzat pel mateix Gosling i Michelle Williams, torna a recórrer a la ja famosa cara de pal de l’actor canadenc, a les seves mirades melancòliques cap a un horitzó incert i als seus silencis eterns, per encetar la descripció d’un episodi més sobre el ja esgotadíssim i controvertit estil de vida americà i les conseqüències d'aquells errors que tornen del passat implicant, fins i tot, a les noves generacions. El film, doncs, avança a batzegades, sense un ritme predeterminat, i sobretot estirant el temps fins al tedi per explicar ben poc o quasi res. A més, ni el film està plantejat com un puzle a l’estil de Crash (Paul Haggis), ni les històries estan connectades en un final poèticament ben planificat a on se’ns reveli l’inesperat vincle entre elles, ambdues fórmules típiques en films estructurats a partir de diverses històries entrecreuades. No, aquí tot és més ranci, menys participatiu. El personatge d’una història dóna pas a un personatge i per tant a la seva història tal com si es tractés d’una cursa de relleus entre cargols, que a més trenca l’escàs ritme que el film té.
A diferència de Drive, ni la música, ni el muntatge i ni molt menys el guió, ajuden a concretar l’objectiu d’una narració que va a la deriva en tot moment, sense acabar de definir-se entre el melodrama existencialista o la fatalitat del cinema negre, i és precisament aquesta indeterminació el que converteix el film en una llosa insalvable, i per moments odiosa. Per acabar-ho d’adobar, el desenllaç és d’aquells que et deixen clavat a la butaca amb la sensació d’haver envellit tres o quatre anys durant les poc més des dues hores eternes del seu estirat metratge. Només alguns excel·lents pla seqüència inicials, un parell de persecucions automobilístiques, l’aparició estel·lar de Ray Liotta en una subtrama de corrupció policial en la segona història, la sobrietat dels actors i l’exquisida factura tècnica d’una realització càmera en mà que sovint flirteja amb el documental, mantenen l’interès d’un film que ven fum embolcallat d'un existencialisme de parvulari.
El millor: Els actors i l'excel·lent factura tècnica de la realització.
El pitjor: L'estructura del film, un ritme narratiu més que irregular i la pretesa fusió fallida entre el melodrama existencialista i la fatalitat del cinema negre.
Secció patrocinada per:
