'Ahora me ves', la màgia com a pretext

Segons diu la Vikipèdia, la màgia és un art que pretén fer possible allò que no ho és recolzant-se per aconseguir-ho, en la majoria de casos, en l’il·lusionisme, una variant que es fonamenta en l’ús del truc i d’un llenguatge molt teatral. Ahora me ves agafa aquest punt de partida per dona color i molt d’efecte a una trama clàssica de robatoris impossibles, amb lladres molt enginyosos al davant i uns policies molt més negats al darrera. Quatre mags són reclutats per un misteriós encaputxat que els proposa participar en el més gran dels trucs vistos mai. A partir d'ara es faran dir 'Els quatre genets'. Un pot pensar que davant aquesta premissa argumental pot estar davant un film que busqui recuperar l’amor pel trucatge i l’il·lusionisme de genis com David Houdini i David Copperfield o de films com El truc final i El ilusionista o la sèrie televisiva El mentalista. Fins i tot se m’havia passat pel cap alguna referència a l’oblidat heroi Mandrake el Mag creat per Lee Falk, còmic del que es diu que Hollywood ja prepara un film. Ni per casualitat.  

Si tenim en compte que els trucs triats per exposar i desenvolupar el xou, la trama general, no tenen ni massa gràcia, ni massa res al darrera, i que la història va a la deriva durant pràcticament tot el metratge per falta d’un objectiu clar, al film només li resta ofici, que és, si em permeteu la broma fàcil, l’única carta guanyadora que el seu director, l’eficient home d’estudi Louis Leterrier (Danny the dog, Transporter, The incredible Hulk, Furia de titanes) podia guardar-se sota la màniga. I és que el millor de Ahora me ves és la seva acurada i pomposa realització, el seu muntatge elèctric i brillant i sobretot el savoir faire d’un càsting que s’ho val i s’ho creu en tot moment, entre els que hi destaquen sobretot Mark Ruffalo, Mélanie Laurent i el sempre gran Morgan Freeman. De màgia i Il·lusionisme poca cosa, la veritat, i de guió encara menys, un text irregular, sobrecarregat de falsos mcguffins, personatges poc interessants, girs increïbles i llacunes quilomètriques que prenen cos en venjances tan personals com previsibles, històries d’amor que no entren ni amb calçador i la còmica omnipresència de les associacions maçòniques de sempre, que aquí resulta que ens vigilen des de temps immemorials per fer del nostre un món millor. Sens dubte, veient com funciona el món real, aquestes es deuen haver passat els darrers segles hibernant. O com a mínim rascant-se les parts baixes. 

En definitiva, una història que donava per moltíssim més però que acaba sucumbint a la pirotècnia i a l’efectisme visual de l’entreteniment digne però intranscendent que vol ser. La magnífica recepció que ha tingut el film entre el públic, i que l'han convertit en un inesperat blockbuster d'estiu, ha provocat que els seus productors hagin confirmat ja una segona entrega.

El millor: L'entreteniment, la direcció i els actors.

El pitjor: Una història que no sap en cap moment cap a on vol anar, i que acaba caient en la pitjor de les desgràcies: la previsibilitat.

Secció patrocinada per: