El cinema espanyol comença, encara que sigui a batzegades, a donar mostres que pot i vol fer cinema de tots els tipus, de tots els gèneres i per a tots els públics. Segurament està encara en els estadis més primerencs (i porta masses anys així), però menys és res. Cal recordar que fa només vint-i-cinc anys a França, la majoria del cinema que es feia era o de tipus cahierista o excessivament xauvinista, deixant el cinema més generalista, el gruix del mercat cinematogràfic, per les produccions americanes. La irrupció de figures d'alguns cineastes com per exemple Luc Besson, amb la seva visió més àmplia i comercial del cinema, van possibilitar una realitat més que evident a dia d'avui: la potència i la diversitat del cinema francès. El cinema espanyol fa anys que deambula en terreny de ningú, amb intents lloables que es queden, malgrat tot, en intents. Autors com Amenábar, De la Iglesia, Segura, Balagueró, Plaza, els germans Pastor... han intentat posar el seu granet per crear indústria però cal més constància, més diversitat, i sobretot més valentia i moltes més produccions per acabar amb la teoria de les particions del pastís del cinema espanyol.
Tres 60 és un film adreçat eminentment a un públic juvenil, el mateix que consumiria films com Tengo ganas de ti, Combustión o Fuga de cerebros. La diferència és que, tot i el previsible de la història, les incomptables llacunes del guió de Luiso Berdejo (co-guionista de REC), i la no massa ben trobada resolució final, es fa palpable un pas endavant, una voluntat d'explicar una història sense prendre per imbècil al seu públic, tingui l'edat que tingui. Guillermo (Raúl Mèrida) passa els seus dies entre les classes a la universitat i la seva passió: el surf. Tot canvia quan troba un rodet fotogràfic amb unes imatges del seu millor amic, desaparegut anys abans. Amb una evident trama 'hitchcockniana' al darrera, cosa ja a tenir més que en compte, el debutant Alejandro Ezcurdia dóna forma a un thriller juvenil prou entretingut que aconsegueix evocar fins i tot, i salvant molt les distàncies, a Els Cinc d'Enid Blyton o als mítics The Goonies de Richard Donner i Steven Spielberg. No per casualitat, el film ha estat produït per Santiago Segura, un home de cinema amb certa cultura i una visió comercial més que respectable. És en aquest sentit quan es fa necessari reivindicar novament la figura del productor i una certa independència respecte al sistema de producció establert aquí des de fa dècades, la veritable clau que ha de canalitzar l'evident talent emergent que no troba sortida per encendre la metxa de la nostra revolució industrial cinematogràfica.
