Durant els primers minuts de La purga. La noche de las bestias, (James DeMonaco, 2013) el seguidor del cinema de gènere es va fent seva la sensació d'estar davant d'un film que li resulta estranyament i positivament familiar. No per casualitat, l'estructura general del film (un grup de persones tancades a una casa, protegint-se d'un perill exterior), és la fórmula més clàssica i rendible del cinema de gènere de baix pressupost des de la popular La nit dels morts vivents (George A. Romero, 1968). La purgano només fa referència al clàssic etern de Romero, sinó que a més i sobretot remet a dos clàssics punyents del thriller dels setanta: Perros de Paja (Sam Peckinpah, 1971) i Asalto a la comisaría del distrito 13 (John Carpenter, 1976). Com podeu imaginar, amb les meravelles que circulen darrerament per les cartelleres de cinema, castigades en excés per remakes innecessaris i reboots descafeïnats, trobar-se al davant d'un film que parteix de, com a mínim en el seu plantejament, de tres films signats per tres tòtems com George A. Romero, John Carpenter i Sam Peckinpah, i en base a una trama més o menys nova, no pot ser altra cosa que un motiu d'alegria. Almenys pels que estimen el cinema de gènere i de sèrie B de tota la vida. El film, a més, parteix, com en les tres grans referències esmentades, d'una molt bona idea: en un futur perillosament no massa llunyà, l'estat i la societat aconsegueixen aturar una espiral d'autodestrucció del sistema, en base a l'establiment de la nit de la purga, una única nit a l'any en la que estan permesos tot tipus de crims, i en la que la societat es desfoga matant, violant, destruint a qui li roti dels collons sense que hi hagin ingerències dels cossos de seguretat. Sublim!
Però clar, tot es complica quan els protagonistes, una família d'una urbanització de luxe, rep la inesperada demanda d'auxili d'un rodamón, a qui uns ciutadans suposadament respectables volen 'purgar'. Què faríeu en una situació així? Donaríeu ajut a l'innocent? O optaríeu per protegir a la vostra família? No us preocupeu, el film passa molt per sobre de dilemes profunds o debats ètics, morals i intel·lectuals, convertint-se precisament això en la gran sentència de mort del film. És en aquesta segona part del film, quan fan acte de presència els ciutadans purgadors, uns nens de papà creats a imatge i semblança dels psicòpates de Funny games (Michael Haneke, 1997) que tot comença a desinflar-se: diàlegs estúpids, previsibilitat de les accions, nefasta planificació de l'acció amb especial abús del recurs 'mort d'assassí just abans de que aquest es carregui a algú', i resolució final més que pueril i lamentable, estúpidament pamfletària. També és cert, que quan succeeix això ja queda molt poc per què el film acabi, cosa que ajuda a valorar-lo com un divertiment fantàstic, amb homenatges a cineastes de bandera, i amb subtil missatge crític i social inclòs. Molt recomanable.
La llàstima, però, és que el seu director i guionista, DeMonaco, no hagi sabut aprofitar el que aquest excel·lent plantejament oferia; un debat crític i social en tota regla sobre el sistema capitalista dominant, podrit, amb la gangrena que està acabant amb tot i tothom ara mateix. Es a dir, li falta al film molta més sang, odi, venjança, violacions, mutilacions, ràbia, un ventall molt més ampli i divers de violència i mala llet, per que el discurs latent esclati i prengui cos. En definitiva; treure-li més punta al llapis, tot i que els butlletins de notícies que de tant en tant es deixen sentir durant el metratge, emeten titulars amb un cinisme i un sarcasme deliciosos, només equiparables als noticiaris de la insuperable Robocop (1987, Paul Verhoeven). Com a exemple reeixit, doncs, torno al film original de Asalto a la comisaría del distrito 13, a on Carpenter executava als pocs minuts de metratge, a sang freda i sense miraments, a una nena innocent que comprava un gelat a una parada ambulant. Amb l'impacte d'una arrancada com aquesta, la porta de la discussió i el debat s'obria de bat a bat, oferint-nos un espectacle dantesc de violència, caos i destrucció que, lluny de semblar superficialment gratuït, argumenta i justifica encara avui, l'autodestrucció d'una espècie humana que només trobarà la pau en codis quasi oblidats com l'honor, el respecte, la justícia i l'amistat.
