Era d'esperar. El fet que un paio com Christopher Nolan fos el responsable de revifar la franquícia Superman, no era, de primeres, massa bon senyal. Sí, jo sóc dels que rebutja frontalment la seva trilogia de Batman, perquè en la seva obsessió de radiografiar a l'home-ratpenat des d'una òptica més hiperrearealista, turmentosa, fatalista, i segons ell, lògica, ens ha acabat donant a un Wayne ploramiques i excessivament amanerat, una vergonya per la comunitat internacional de justiciers i 'vigilantes', sobretot perquè en tres pel·lícules de quasi tres hores de metratge cadascuna no ha sabut cardar un trist cop de puny decent. El cas és que quan es va saber que Nolan estaria rere el projecte d'aquesta Man of Steel (tot i que en la faceta de productor), van saltar moltes alarmes. Cert és que l'elecció de Zack Snyder com a director, de gran temperament visual (300, El amanecer de los muertos, Watchmen), deixava en suspens quin tipus de film resultaria d'aquesta fusió d'estils tan bizarre. Per acabar-ho d'adobar, l'eterna campanya de publicitat amb 300 teasers i 300 tràilers, havia contribuït encara més a generar tanta expectació com confusió al respecte. Encert? Possiblement. Man of The Steel està sent de moment l'èxit comercial que s'esperava, tot i que això no li ha estalviat una allau de crítiques. I amb raó.
El film comença presentant-nos un planeta Krypton en hores baixes, no tant per estar al llindar de la seva destrucció, sinó per les seves evidents similituds amb el planeta Pandora d'Avatar. Sincerament, començar així l'esperat reboot de Superman és començar-lo molt malament. Malgrat tot, aquest avança prou dignament; no per casualitat, Snyder té l'habilitat de narrar les seves històries amb nervi, tot i que aquestes no tinguin massa res al darrera. En aquest sentit, l'estructura fragmentada, recolzada en el flashback com a recurs principal en la primera part, s'hi ajusta perfectament, perquè no ens enganyem: el guió de David S. Goyer i Christopher Nolan és una mica un gran cagarro. I es que amb només mitja hora de metratge, l'espectador que té una mica d'edat, i sobretot de sentit comú, certifica que les ombres de Richard Donner, Mario Puzo i companyia seran efectivament massa allargades. De fet, la història de Clark Kent (bona elecció la de Henry Cavill) és tractada molt per sobre, tot i que en base, això sí, a quatre escenes molt ben triades sobre la seva formació i caràcter, entre elles la de la mort del seu pare, Jonathan Kent (sensacional Kevin Costner), sens dubte un dels moments més tendres i emocionants del film.
Quan el film s'endinsa en la segona part, la que hauria de ser la trama del superheroi, comença el ball d'excessos que no troben més complicitat que de la pirotècnia visual, rotllo Michael Bay. Sense entrar en el tema 'traje' (ridícul, es miri com es miri), Superman entra en acció quasi sense ser presentat, sense pràcticament mostrar-se públicament, negant-li a l'espectador la capacitat de creure en quelcom fantàstic, en la mística del superheroi, créixer i emocionar-se amb ell, i encara més si tenim en compte la falta d'una banda sonora amb personalitat, com els cànons del gènere exigeixen. [SPÒILERS] De fet, l'home d'acer es dóna a conèixer per un reportatge que la Lois Lane fa sobre ell en plan Cuarto Milenio, però en fred i força agafat amb pinces. A partir d'aquí arriben els dolents de torn, el general Zor amb la seva meganau, i un munt d'amenaçes hostils contra la Terra, exigint que li entreguin al kryptonià, és a dir, a Superman. [SPÒILERS] Exposo tot això perquè és justament en aquest punt on el film s'oblida del superheroi, convertint-se en un mediocre film de ciència ficció d'estiu, a on Superman es limita tristament a col·laborar amb l'exèrcit USA per derrotar a l'enemic invasor de la Terra, que no obstant acabarà portant una mostra de l'infern a Metropolis, talment com Al Qaeda a Nova York fa més d'una dècada. Ja em perdonareu, però aquest argument, tot i les diferències, em recorda en excés a Independence Day, molt més reeixit i divertit, i amb una àcida mofa submergida contra el pro-americanisme que molt pocs van saber veure en el seu moment. Pamflet? Sens dubte, i aquest no és l'únic. En el moment en que se succeeixen tots aquests esdeveniments, Superman té 33 anys, cosa que el converteix (com evidencia l'escena de l'església) en una mena de nou Jesucrist salvador de la Terra. Superman, que estàs en el cel!
I llum, foc i destrucció. I mai millor dit. Si no fos per la capa, i per la “S” d'esperança al pit, podríem assegurar que Superman és un guerrer de l'espai. Vola exactament igual que ells; només li falta l'aura groguenca al voltant, i llençar kame-hame-ha. De fet, la lluita final amb Zor connecta especialment amb l'obra cabdal d'Akira Toriyama, i per extensió amb Matrix Revolutions, però amb un toc 'Steven Seagal' pel mig difícil d'assimilar. Arribats a aquest punt, no hagués estat de més veure a Superman encanonant dos AK-47, una amb cada mà en plan Chuck Norris, i lluitant contra una aranya metàl·lica gegant, tal com Kevin Smith exposava anys enrere en una de les seves més celebrades xerrades a la Comic-Con, sobre una versió de l'home d'acer que per sort (o per desgràcia) no ha vist la llum. Encara.
En definitiva, un reboot entretingut, que no deixa indiferent, cert, però que està a anys llum del film de Richard Donner (sens dubte el millor film fins a la data sobre Superman, i sobre el superheroi i la seva mística en general), un film en definitiva irregular, excessiu, d'algun moment brillant, que només pot ser entès com una estratègia per rebentar les taquilles estiuenques a un cost més que discutible: prendre'ns el pèl als que alguna vegada sí vam creure en Superman.
El millor: El càsting i algun moment dramàtic.
