Stoker és un film difícil de digerir, no pas per la trama que amaga al darrera, més aviat senzilla i fins i tot previsible, sinó sobretot per la complicitat i la predisposició a l'hipnòsi que la seva visió exigeix a l'espectador. Perquè efectivament, el primer film de Park Chan-Wook (Oldboy, Simpathy for Lady vengeance) a Hollywood és un film suggestiu, seductor, bastant pertorbador, i molt hipnòtic, que es va despullant lentament a mesura que la trama, molt recolzada en una fotografia preciosista i un muntatge que potencia l'aclaparadora força simbòlica de totes i cadascuna de les seves imatges, ens acaba per abraçar. Un film bell, colpidor i alhora incòmode, un cant al despertar sexual de la mort, perquè per Chan-Wook la mort es confon amb l'amor, però també amb l'erotisme i fins i tot amb el més depravat i obscur dels desitjos.
El film arrenca amb l'enterrament del pare de India Stoker (Mia Wasikowska), una 'emo' de divuits anys acabats de complir, amb qui aquesta estava especialment lligat. Al seu costat queda la seva mare (Nicole Kidman), frívola i desencantada, de caràcter quasi antipòdic. Davant d'aquest panorama, la inesperada irrrupció de Charlie (Matthew Goode), l'atractiu germà del difunt, jove i molt seductor, desembocarà en un triangle gens convencional, que farà aflorar els desitjos ocults més inesperats entre els seus membres, sobretot en la jova India. Park Chan-Wook aprofita aquest plantejament per carregar de simbolisme, erotisme i ambigüitat tota la cinta, amb referències directes i estètiques, entre d'altres, a L'ombra d'un dubte (1943) i a Psicosi d'Alfred Hitchcok. Però Stoker també és el cognom de l'autor de l'obra cabdal del terror gòtic, Dràcula. I es que efectivament, els seus personatges principals (magnífics els tres actors) no deixen de ser com els vampirs de Bram Stoker, que es mouen com ànimes en pena per un casalot d'estètica clàssica moguts pel desig i la necessitat, dues coses que els nosferatu solen confondre en una sola. A destacar l'escena en la que Charlie i India toquen junts el piano, una escena tan carregada de bellesa, erotisme i dolor, com la pròpia virginitat, o el fet últim de deixar de ser-ho.
En definitiva, un film per pensar, per sentir, per gaudir des de l'embolcall més superficial fins a les més profundes entranyes, darrera producció conjunta dels germans Ridley i Tony Scott, que ha significat la nouvinguda a occident d'un dels més grans orfebres asiàtics de la imatge.
El millor: La sensualitat, l'erotisme, l'hipnotisme, la seducció de la imatge.
El pitjor: L'excessiva senzillesa de la trama.
Aquesta secció està patrocinada per:
