Està molt bé copiar les recurrents i exitoses formules del cinema americà per estendre (o intentar-ho almenys) el cinema de gènere entre l'insuls cinema d'aquí, però disposats a fer-ho, fem-ho bé, no copiem la merda, que llavors el risc que és corre es resumeix en una sola paraula: 'cutreria'. Daniel Calparsoro, excel·lent director d'escenes d'acció, com ja ha demostrat en més d'una ocasió, s'entesta en seguir treballant el gènere sense guió, cosa que el fa difícilment consumible, a no ser que tinguis entre els teus protagonistes a Sylvester Stallone, Bruce Willis, Arnold Schwarzenegger, Angelina Jolie, Vin Diesel o Jason Stathan, per posar alguns exemples. Però no, aquí ens hem de conformar amb Álex González, Adriana Ugarte i Alberto Ammann. UUUuuuUUUh...! Com bé saben a Hollywood, quan la història és fluixa, el carisma dels actors, algunes frases lapidàries combinades amb tetes i quatre explosions, et fan veure el xou d'una altra manera. Pura física.
Com ja passava en Invasor, l'anterior film de Calparsoro, Combustión també està excel·lentment ben filmat però fluixeja en la resta, sobretot degut a la poca credibilitat d'una història d'amor, sang i cotxes a l'estil Fast & Furious però a l'espanyola (això per sí sol ja sona malament), sense haver passat per un filtre de la realitat d'aquí, i en conseqüència inundada de tòpics i situacions ianquis plagiats descaradament, i que un cop vistos no donen vergonya aliena, sinó el següent. Poc importa que fins i tot costi d'entendre (i mira que ja és difícil), fruit d'un muntatge brut i atropellat, o que la història d'amor i el pla dels dolents per fer-se rics i dominar el món (això últim és una broma) tinguin menys sentit que Prometheus. El film va a lo que va; acció i escenes automobilístiques a dojo, amb personatges d'encefalograma pla barallant-se sense sentit per un grapat de joies i el cos d'una més aviat poc glamurosa femme fatale, Adriana Ugarte, que llueix, això sí unes cames que devien ser el somni de la Gracita Morales. Si a tot això afegim que els actors vocalitzen amb el cul, cosa massa habitual darrerament en les pel·lícules d'aquí, i que als deu minuts de metratge un servidor ja es va quedar sense adjectius per poder definir els diàlegs, només hi ha una manera de prendre's la pel·lícula: com l'esperada renovació de la comèdia espanyola.
El millor: La realització, i amb molta diferència de la resta.
El pitjor: La resta, especialment la banda sonora de Carlos Jean.
Aquesta secció està patrocinada per:
