El còmic i la novel·la gràfica són indiscutiblement dos dels grans formats creatius que més històries han aportat darrerament al cinema i la televisió. Watchmen, 30 días de oscuridad, The Walking Dead, Red, i imminentment Iron Man 3, i The man of steel, són alguns dels exemples més populars. El cas més actual el tenim amb Oblivion, novel·la gràfica homònima curiosament adaptada a la gran pantalla pel seu propi autor, Joseph Kosinski (Tron Lecacy, 2010). Kosisnki adapta amb molt de carinyo i savoir faire el seu propi relat, i això es nota. De fet molts dels plànols del film són excel·lents recreacions sorgides quasi mimèticament de la novel·la que s'erigeixen en un veritable regal visual, i que demostren que aquesta ha servit quasi de story board del projecte. La base del film és doncs, un excel·lent disseny de producció, i un guió prou correcte, tot i alguna incongruència i tòpic que certament poden resultar molestos.
Estem a l'any 2077, i el planeta Terra ha estat destruït fruit d'una guerra passada contra forces alienígenes, els carronyers. Jack i Victòria són els únics humans que encara resten al planeta, buidant-lo d'aigua i recursos varis que han de ser traslladats a la lluna de Saturn, Titan, a on tota la humanitat ha estat traslladada en bloc. La cosa canvia dràsticament quan els carronyers capturen a en Jack. Disney, que en un principi tenia els drets reservats per l'adaptació, volia un film per a tots els públics, però clar, això condicionava i molt les possibilitats dramàtiques del film. Finalment els estudis Universal es van fer càrrec del projecte, en una adaptació més madura, i afegint a Tom Cruise com a cap de cartell, un actor que d'un punt a aquesta data, confirma la mínima correcció d'un film tan sols amb la seva presència. Morgan Freeman, Andrea Riseborough, i la dona gerro Olga Kurylenko, completen el cast principal.
Si bé és cert que el film té problemes evidents de ritme i de metratge (li sobra ben bé mitja hora), i de no saber si vol ser ciència-ficció existencialista (la humanitat ha estat privada del record, i per tant la rebel·lia a extingir-se d'aquest, juntament amb el somni, hi juguen un paper molt important), o entertainment pur i dur (algunes seqüències d'acció desencaixen en excés de la trama), el film et va atrapant mercès a una història que és barreja d'altres ja vistes (Wall-E, I am a legend, The Matrix), però que en cap moment cau en la previsibilitat, i que a més té l'encert de disposar de dos excel·lents girs argumentals, elements no massa treballats darrerament en el cinema, i que solen ser anclatges narratius de històries ben tramades.
El millor: L'excel·lència visual i els girs argumentals del film.
El pitjor: El metratge excessiu, i possiblement la producció. Amb menys pressupost segurament estaríem davant d'un film de més magnitud.
Aquesta secció està patrocinada per:
