Jason Stathantorna a la gran pantalla amb Parker, un thriller de venjança i acció que arrenca amb les agradables reminiscències de les seves predecessores fílmiques: A quemarropa (John Boorman, 1967) amb Lee Marvin i Angie Dickinson,i el posterior remakePayback (Brian Helgeland, 1999) amb Mel Gibson i James Coburn. Com en aquelles, Parker és un lladre que pren part en un atracament, en aquesta ocasió en una petita fira de bestiar. Tot surt segons el planejat, però el seu equip, imposat per tercers, el traeix, traient-se'l de sobre amb quatre trets mal fotuts. Els dolents de les pel·lis haurien de saber ja que, a l'igual que Chuck Norris, Stathan no mor així com així, i menys durant els primers quinze minuts de metratge. A partir d'aquí, recuperació i vendetta, però no tant des de l'acció pura, dura i una mica sense sentit que la majoria podrien esperar veien el nom de Stathan com a cap de cartell, sinó més aviat des d'un guió sorprenentment ben escrit, provinent d'un fons literari prou consistent: la novel·la negra El caçador, la primera de la sèrie protagonitzada pel personatge, i escrita per Donald Westlake (amb pseudònim Richard Stark).
Tot i que Parker és una adaptació molt lliure de la història, orquestrada per Taylor Hackford (Ray, El abogado del Diablo, Prueba de vida), aquesta aporta un element original que A quemarropa i Payback van obviar: l'humor negre. Entre fugides, robatoris de cotxe en plan Grand theft auto, intercanvi de trets, i espectaculars i excel·lentment coreografiades lluites cos a cos, l'encertada preeminència de frases lapidàries, diàlegs divertits, i situacions còmiques i fins i tot absurdes (Stathan dessagnant-se al lavabo de la casa de J.Lo., amb el ridícul gos de la seva mare a sobre llepant-li la sang, i aquest declarant “sempre se m'han donat bé els gossos”), fan que tot plegat resulti més simpàtic i sobretot molt menys previsible. A destacar el leitmotiv de Parker, el perquè de la seva venjança: recuperar la seva ridícula part del botí, clar, però sobretot fer complir les normes: “No puc permetre la traïció, l'incompliment de les normes. És l'única manera que tinc per que el caos no domini la meva existència”. Qui ha dit que el cinema de gènere no aporta reflexions sobre la vida?
Parker ha estat criticada per falta d'acció (el tràiler i el pòster enganyen força, la veritat), però es que realment no estem davant d'un film d'acció convencional, sinó davant d'una mixtura entre l'acció, els films d'atracaments, i la investigació, amb un ritme un pèl lent però adhesiu, com de fet estableixen els cànons del cinema més negre, i que dóna peu en definitiva a una història ben tramada, amb unes bones actuacions tant d'Stathan (pla com sempre, però més contingut del que és habitual en ell), com sobretot de Jennifer Lopez, que allunyada de l'estereotip de diva o femme fatale, compleix amb escreix el paper de 'quarantona' divorciada, agobiada per les factures, i convertida en còmplice forçada del protagonista. Una mena de variació de la senyora King, de la mítica sèrie de televisió L'espantaocells i la senyora King, perquè ens entenem. Fins i tot hi ha temps per suggerir entre ambdós un fugaç romanç impossible que dóna més realisme i contingut a la trama.
Al film se li pot arribar a rebatre un desenllaç massa anticlímax, i fins i tot un abús excessiu de flashbacks innecessaris durant el tram inicial del metratge, però no se li pot negar estar signat amb ritme, coherència, i sobretot amb una consciència d'entreteniment de qualitat, que pica l'ullet en més d'una ocasió a la manera de fer les action movie dels vuitanta, als seus antiherois, i sobretot a les seves ombres: els especialistes.
El millor: L'humor negre, les frases lapidàries, els diàlegs divertits i les situacions còmiques que li treuen ferro i pretensió a la trama.
El pitjor: El fet de ser la tercera adaptació de la mateixa història original, i un ritme en ocasions un pèl lent.
Aquesta secció està patrocinada per:
