El film és el segon que Quentin Tarantino executa prescindint de la seva ja clàssica i personal narració per episodis. La primera va ser la infumable Death Proof, una broma que només van entendre ell i el seu ‘hermano’ Robert Rodríguez. Salut i bons aliments. Tot i allunyar-se -per sort- del tedi i l’horror d’aquella, ambDjango unchained Tarantino perd en varis moments el tempo de la narració, com no solia passar-li amb els seus films estructurats en capítols, i en conseqüència acaba divagant i estirant diàlegs i escenes, i el que és més greu, perdent de vista la veritable motivació dels seus personatges, uns mercenaris que per ser qui són i com solen actuar, per moments acaben encomanant-se d’una trama tan increïble com ridícula (el rescat de Broomilda està tret d’un episodi d’El Equipo A). En conseqüència, el muntatge és força irregular, una muntanya russa d’escenes genials (la discussió entre els membres del primigeni Ku klux Klan, el gran sopar) combinades amb d’altres de sobrants, sense quasi transicions entre tant de diàleg, i amb poqueta acció i duels en general, massa alegrament executats, que tot i les estètiques esquitxades de sang, són d’un anticlímax quasi insultant si tenim en compte que el film, com molts venien, volia ser un spaguetti western. Això sí, els diàlegs són meravellosos, superbs, un autèntic caramel pel gran trident d’actors que Tarantino ha tingut a la seva disposició: els genials Christoph Waltz, Leo di Caprio i Samuel L. Jackson. Pel que fa a Jamie Foxx, com li deia la crítica a Clint Eastwood (a aquest molt injustament) en els seus inicis en aquells spaguetti western bruts, autèntics, fets a Europa amb poquíssima pasta: ‘ni un pal o hagués fet millor’.
El film, com no podria ser d’una altra manera, parla de l’esclavatge i de la violència a l’Oest americà dos anys abans d’esclatar la guerra civil. El to irònic, àcid i provocador que desprenen tant el guió com els seus personatges al respecte, és sens dubte lo millor del film, i bona mostra d’això és que aquest reboot del Django de Sergio Corbucci, ha aconseguit molestar a personatges tant intolerants i racistes com el propi director Spike Lee, caricaturitzat en el film en l’impagable personatge que dóna vida magistralment Samuel L. Jackson.
La banda sonora, un altre dels elements fonamentals en la filmografia de Tarantino, tampoc deixa indiferent. De fet, el film passa molt millor gràcies a l’estupenda banda sonora que ens ofereix, passant pel rock, el country, i com no, la redescoberta i l’homenatge directe a temes clàssics de l’spaguetti, fins que entra en escena el hip-hop. Fer un western a on temes majestàtics com ‘Django’, de Luis Bacalov, ‘Two mules and for sister Sara’, d’Ennio Morricone, i ‘Le llamaban Trinidad’, dels germans Guido i Maurizio De Angelis, comparteixen cartell amb un hip-hop hauria d’estar penat. Que la pel·li parli d’esclavatge i que el hip-hop sigui una música negra pel que fa als seus orígens, no em sembla suficient argument com per justificar aquesta combinació, i és d’un mal gust inqüestionable, com també ho és la patètica escena final fent ballar a aquell pobre cavall en plan ‘Chiquito de la Calzada style’. Per molt Tarantino que sigui, la veritat.
El millor: El guió i els actors protagonistes, en concret un insuperable Christoph Waltz.
El pitjor: L'excessiva durada, el muntatge irregular, i el hip hop.
Aquesta secció està patrocinada per:
