The hobbit arrossega, com era d’esperar, els mateixos defectes que ja arrossegava la sobrevalorada trilogia dels anells; obsessió per recrear el més fidelment possible paisatges, batalles i éssers fantàstics, deixant a un segon terme la descripció interna dels personatges, i la pròpia narració del relat, en definitiva el més important, provocant a la fi una sensació general de film poc cohesionat, gens estructurat, caòtic. Algú podria pensar que això no és tan important en un film pròpiament d’aventures. A Willow, amb 126 minuts de metratge, Howard i Lucas en van tenir prou dissenyant uns perfils funcionalment estereotipats pensats per fer fluir més o menys la mateixa trama cap al millor entreteniment. Pel contrari, a El hobbit, amb una hora més de metratge, Jackson es perd novament en actituds onanistes, deixant tot el pes del film a l’excel·lència visual, al magnífic disseny de producció, a la pomposa banda sonora, i a la correcció dels actors Martin Freeman i Ian McKellen, demostrant amb això, innegablement, haver perdut la frescor i la bastardia que en altres temps l’haguessin impulsat a dirigir sense prendre camins no tan soporífers. Si a tot això afegim que el film també adapta passatges d’El Sylmarilion i Els contes inacabats, doncs encara pitjor.
La veritat, però, és que el film està funcionant força bé, com no podria ser d’una altra manera amb la maquinària de màrqueting que tenen aquest tipus de produccions al darrera, tot i que ni puristes de l’obra literària, ni espectadors més neòfits en matèria ‘tolkiana’ l’exalten com la majoria esperaven. Res de nou brilla sota el sol. Un film pels fans de la saga que, com deia Kevin Smith a Clerks 2, tracta novament sobre ‘un grapat de nans que caminen’.
El millor: L’actor Martin Freeman, l’excel·lència visual, el magnífic disseny de producció, i la banda sonora.
El pitjor: La dificultat del film en arrencar fruit de l’excessiva subordinació de la història a l’excel·lència visual i a l’efectisme.
Aquesta secció està patrocinada per:
