Tot i aquest portentós inici, encara que no massa creïble, el film es va desinflant amb una celeritat irrefrenable i, fruit d’un ús gens mesurat del flashback com a recurs narratiu, va donant pas a la més molesta previsibilitat. En aquest sentit influeixen, òbviament, les immenses llacunes i les descomunals incongruències del guió (basat en la novel·la homònima de Fernando Marías), i que en conseqüència semblen voler transmutar per moments el thriller inicial per la ciència-ficció o la fantasia, sense estalviar-nos, per desgràcia, l'esgotat discurset crític i moralitzador contra les tropes armades. La interpretació d’Alberto Ammann, sobre actuat de mala manera, fa difícil a més qualsevol tipus d’identificació amb la seva croada en pro de destapar la típica i tòpica veritat oculta, tot i els destacables esforços per fer creïble l’entramat general per part dels secundaris Antonio de la Torre, i sobretot del genial i sempre sorprenent Karra Elejalde, que signa aquí amb un sarcasme i un cinisme delicadament treballats una de les millors interpretacions que se li recorden, una mena de Señor Lobo del govern espanyol (impagable la seva irascible explosió final). De Goya.
Probablement ‘Invasor’ serà ignorada, no sense raons, per la crítica i el gran públic, però els amants del gènere li devem un mínim reconeixement: l’intent d’importar aquí amb prou dignitat el thriller clàssic d’acció. A destacar sens dubte el pròleg, les escenes bèl·liques a Afganistan, i la persecució automobilística pels carres de A Coruña, a on se succeeix part de la trama, tot plegat res a envejar a una producció americana tipus.
El millor: La realització i el tractament de l’acció de Calparsoro, inusual al cinema d'aquí, i els secundaris Antonio de la Torre i Karra Elejalde, aquest últim majestàtic.
El pitjor: La poca credibilitat de la trama, mercès a un guió molt poc consistent i excessivament subordinat a l’entertainment de l'acció pura i dura.
Aquesta secció està patrocinada per:
