L’inici del nou film Bond, Skyfall, és frenètic, amb una fantàstica seqüència d’acció pels carrers d’Istanbul, i coronada amb una carrera de motos sobre els taulats de la ciutat amb la Mesquita de Santa Sofía de fons. Potser massa estirada, sobretot la part final del tren, però espectacular de totes, totes, i tancada amb l’única sorpresa de tot el show. Seguidament la careta d’entrada, amb uns dissenys no menys espectaculars, a on s’avancen símbols i imatges clau del film, mentre sona el tema del mateix nom interpretat per Adele, amb innegables tocs bondians però a anys llum dels millors temes de la saga, com el meravellós For your eyes only de Sheena Easton, o el més proper i pompós Gondeneye de Tina Turner, per posar alguns exemples. I a partir d’aquí tot s’ajusta al to insuls, auster i estirat que ja no ens abandonarà, exceptuant alguns moments i detalls brillants, fins al final del metratge. I és que la tercera part d’aquest reboot Bond, segueix oferint-nos a un agent 007 més realista i seriós, que no és pren en broma, i per tant amb una més que evident falta de moho. El film, el guió, no superen en absolut l’innegable eficiència narrativa de Casino Royale, un dels episodis més celebrats pels fans d’aquest nou estereotip Bond amb cara d’agent de la KGB, tot i que sí que supera a la seva predecessora, Quantum of Solace, un dels més lamentablement soporífers de tota la saga.
Certament, el que queda clar d’aquest nou film és la ferma voluntat de tornar als orígens (iniciada ja amb els dos films anteriors), tant per l’intent obvi d’invocar al Bond més dur, al primerenc i genuí Connery inspirat en les novel·les del seu creador Ian Fleming, com per remenar entre el seu passat, sobretot en la seva prematura orfandat. No per casualitat, la franquícia anhela explotar una línia d’estil més realista i propera a l’estereotip del Batman de Nolan, en teoria més humà i emocional (una més que evident picada d’ullet per que el controvertit director londinenc recali en l’univers bondià). I es que tot i les diferències, James Bond, a l’igual que Bruce Wayne, és orfe i ambdós arrosseguen més o menys els mateixos traumes, aquells que ens haurien de justificar els seus caràcters i els seus actes. Pel que fa al film, la falta evident de pressupost (cosa estranya en la franquícia), i el patètic i el menys que mai dissimulat product placement, han acabat per condicionar una trama senzilla amb reminiscències shakesperianes (no és d’estranyar si tenim en compte el currículum del seu director, l’oscaritzat Sam Mendes), a on la seqüència reina acaba sent, fonamentalment, una persecució corrent pel metro de Londres que per moments recorda a les de Jason Bourne (Què original!). Per altra banda, l’enemic, l’inèdit Victor Silva (Javier Bardem), representa el primer enemic gai en la història de la saga Bond, ridículament caracteritzat, això sí, i que a més triga prop d’una hora i mitja en sortir a la palestra, per fer-ho amb un monòleg efectiu però desmesurat i fora de lloc. A partir d’aquest moment, Silva comptabilitza les seves aparicions per histriònics monòlegs de lluïment que evidencien, malgrat tot, la poca personalitat d’un Bond de pa sucat amb oli. Per acabar-ho d’adobar, les noies Bond desperten molt poc interès, sobretot si les comparem amb moltes de les seves predecessores, i els escassos gadgets, introduïts amb subtilesa i certa conya, acaben venent-se a un humor simplista i despectiu vers enginys passats, amb l’estúpida frase que deixa anar el nou Q, un autèntic nerd, un friqui tecnològic i molt més contemporani al respecte: ‘en el servei secret ja passem d’aquestes coses’. Com si amb les tres darreres pel·lícules nos ens haguéssim adonat. Per si de cas, espereu a veure com acaba el mític Aston Martin. Tota una declaració d’intencions, un sacrilegi en tota regla.
La banda sonora de Thomas Newman, la fotografia (sens dubte la millor de tota la saga), i certes seqüències, com la lluita a contrallum rotllo Kill Bill als gratacels de Shangai, o el desenllaç quasi westernià a la mansió Skyfall, que tot i estar puerilment resolta, i disposar inclús d’una seqüència de muntatge made inEl Equipo A, coqueteja amb clàssics insuperables com Perros de paja, Sin perdón, i Open Rage, el film aconsegueix superar la tifa de Quantum of Solace, cosa que tampoc era gaire difícil d’aconseguir, no ens enganyem. La resta de comentaris desmesuradament optimistes al respecte, són difícils d’entendre sinó és dins el marc de la descomunal campanya de màrqueting engegada per la franquícia a raó del 50 aniversari del naixement del James Bond cinematogràfic, un Bond que, exceptuant les darreres abominacions protagonitzades per Pierce Brosnan, abans molava més. Molt més.
El millor: La seqüència inicial, la careta típica Bond, i les referències cinèfiles. El fet de no arribar a avorrir és un punt a agraïr.
El pitjor: Sobretot la falta de moho, i l'excessiu dramatisme i fatalisme que envolten tant al personatge com a la història, sense oblidar l'estirat metratge.
Aquesta secció està patrocinada per:
