Ara que portem uns quants anys en plena era de fervor pels remakes o reboots, la majoria innecessaris i incomprensibles (Conan el bárbaro, Noche de Miedo, Desafío Total, La Cosa, Spiderman, i un llarg etcètera que estan per venir), era d’esperar que tard o d’hora li toqués el rebre al Juez Dredd. Tot i arraconar novament l’humor, la ironia, la critica social i l’abús de poder portats a l’extrem que tant van definir el còmic original, el film, dirigit per Pete Travis amb guió d’Alex Garland, (novel·lista de La Playa, i guionista habitual de Danny Boyle), està a anys llum del seu predecessor, i s’erigeix com un cant a l’entreteniment de qualitat. En un futur llunyà (o no tant), la societat civil ha estat reestructurada en megaciutats, a on l’única eina eficient per mantenir un mínim ordre són els jutges, una mena de fusió pràctica entre jutges i policies (jutges, jurats i executors). En un megabloc de pisos es produeix un triple assassinat relacionat amb l’Slo-Mo (slo-motion) una nova droga de disseny que causa furor entre la població, a base de fer sentir la realitat a un 1% del temps real. El jutge Dredd (aquest cop amb el rostre d’un correcte tot i que en ocasions massa impostat Karl Urban) s’hi acosta per investigar els fets amb l’agent novell en avaluació Cassandra Anderson (que posseeix certs poders psíquics), quedant empresonats en el recinte per ordre de Ma-Ma (eficient com sempre Lena Heady), la capo de torn, que exigeix als seus veïns col·laboració en una cacera contra els propis jutges. Lluny d’establir debats moralistes sobre l’execució de la llei i la justícia (cosa ja massa vista en el gènere), alegrement el film opta tirar pel dret i explotar a fons un plantejament tant senzill com deutor, en major o menor mesura, de films com Asalto a la Comisaría del distrito 13, Robocop 2, o les més recents The Raid i Attack The Block. En aquest sentit, Travis aconsegueix enganxar al seient a l’espectador fins al final, amb una escalada d’acció i violència ben tramada, fosca i amb un innegable toc John Carpenter (fins i tot en la banda sonora) que farà les delícies dels seus seguidors més incondicionals.
El film, a més, té un tractament visual espectacular que contraposa l’acció trepidant i la foscor generalitzada del recinte, amb la preciosista recreació del temps a 1% de la velocitat real en els moments Slo-Mo (un detall que sempre ens va faltar amb el Nuke de la infravalorada Robocop 2, per exemple), i que no deixa de ser un subtil reflex d’una societat, la nostra, abduïda per un ritme frenètic, i la paradoxal i innegociable necessitat humana de viure assaborint el moment. En definitiva, una barreja de sci-fi i acció de qualitat, que en algun moment coqueteja fins i tot amb la sèrie B (el seu pressupost no ha passat dels 90 milions de dòlars), i que vistos els resultats, serà el punt de partida d’una més que previsible trilogia. Del tot recomanable.
El millor: L’acció, la violència, l’estètica fosca i la seva referència a John Carpenter i d’altres films celebrats.
El pitjor: La impostura de Karl Urban en algun moment, però això és ja filar molt prim.
Aquesta secció està patrocinada per:
