“A city that encourages people to work with their imagination goes well beyond the urban engineering paradigm in city making”
Charles Landry, The Creative City, 2006
D’un temps ençà, el concepte de “Smart City” ha passat de ser completament desconegut a trobar-se inserit dins de l’agenda programàtica de qualsevol ciutat. La innovació tecnològica aplicada a la gestió urbana es vista com una via per afrontar problemàtiques com la congestió, l’elevada despesa energètica o hídrica, la contaminació, etc. Es vol que les ciutats siguin més eficients i eficaces, però no només això, sinó que és un camp on moltes empreses hi inverteixen perquè hi han vist una oportunitat de negoci, cosa que no resulta estranya a la llum d’un fet: a dia d’avui, la meitat del planeta viu ja en assentaments urbans, amb unes previsions que apunten que de cares al 2050, dels 9.000 habitants que tindrà la terra, 6.000 viuran en ciutats o en àrees urbanes, incloent suburbis. En conseqüència, empreses com Siemens, IBM o Cisco, entre moltes d’altres, s’han llançat a la cursa per ocupar el mercat de la gestió urbana intel·ligent, tot invertint-hi quantitats gens menyspreables. IBM, per exemple, preveu destinar-hi 10.000 milions de dòlars a curt termini.
El problema és que el concepte de “Smart City”, de ciutat intel·ligent, es basa novament en el paradigma enginyeril de ciutat. Els models de planificació centralitzada, basats en la filosofia “top down”, han dominat durant les darreres dècades, sovint prescindint dels àmplis coneixements del lloc propis de les persones que hi habiten. L’arrogància tecnòcrata i corporativa no deixa lloc a que la comunitat s’expressi i faci valer les seves idees a través de la seva imaginació i creativitat, essencial puix que és qui viu la ciutat i a la ciutat. Malauradament, sembla que la filosofia última que s’amaga darrera de les “Smart City” segueix majoritariament el mateix camí. Escoltant determinades afirmacions o llegint certs articles, sembla que només dotant una ciutat de sistemes informàtics o d’emplenar un carrer de sensors servirà, per si sol, perquè la urbs esdevingui “intel·ligent”. I això, rotundament, no és cert. No es tracta de negar el potencial de les noves tecnologies ni de blasmar contra les empreses que s’hi dediquen, però hem de comprendre que el factor humà és primordial.
Benvinguda sigui tota innovació que ens faciliti la vida, però el que fa intel·ligent una ciutat no és la infraestructura, sinó les persones. Ja podem comptar amb una ciutat que fa un ús intensiu de la tecnologia, però si això no va acompanyat d’un canvi de paradigma que impliqui a la comunitat ciutadana, no ens en sortirem. L’impuls de la participació de la ciutadania en els assumptes públics ha d’anar acompanyat per un reforç del compromís cívic de la persona, tot defugint d’un excés d’individualisme que atomitza la societat i trenca amb el sentiment de pertànyer al lloc. Llibertat individual sí, però també responsabilitat individual. Per aquest motiu, rebre una bona educació és bàsic.
La confiança cega en que la tècnica i els tècnics ho solucionaran tot com per art de màgia fa temps que s’ha demostrat fal·laç. I perillosa, fins i tot. La tecnologia és necessària per una gestió urbana eficient, sens dubte, però sempre ha de ser accessòria, purament instrumental, prescindint d’enfocaments centralitzats i homogenis arreu. Més enllà de tot determinisme tecnològic, cal entendre el context social i cultural de la ciutat per tal de nodrir-se d’aquest. La veritable ciutat intel·ligent és la que sorgirà de compaginar els avenços tecnològics amb els avantatges d’implicar una comunitat que comparteix uns valors cívics. Només d’aquesta manera abastarem l’objectiu de que les nostres ciutats siguin més justes, eficients i sostenibles.
