Tranquils que no parlaré de futbol. Ens hem de centrar en les coses realment importants: l’atur, el dèficit i que Alexis no sigui titular demà. Noto certa ansietat entre el públic: tranquils, sé que voleu anar a veure el Madrid però juga d’aquí mitja hora i el meu pregó serà breu, com la carrera política de Pere Navarro.
Primer de tot agrair a la nostra alcaldessa, la Marta Felip, que hagi confiat el pregó de la ciutat a una persona imputada per l’Audiència Nacional. Normalment els processats no tenen gaires oportunitats en aquest país. De fet només tenen dues opcions: anar a la presó o al consell directiu de Telefónica. Són temps difícils pels treballadors. La gent es queixa perquè cobra poc i això suposant que cobrin. I ja sabeu, primer pagar la hipoteca i després menjar, com diu aquella. Però no vull que aquest sigui un discurs polític perquè em passa una cosa: sembla que sé de política però no en tinc ni idea. És el que s’anomena Síndrome Duran i Lleida.
Tampoc parlaré d’actualitat, perquè no us vull tant de mal. Tot són desgràcies. A mi no em parleu de desgràcies: sóc autònom. Un home demanava almoina l’altre dia a la cantonada del carrer Joan Maragall i li vaig dir LO SIENTO, SOY AUTÓNOMO i em va donar ell cinc euros.
Escolteu, sé que heu vingut aquí a celebrar que són fires. I es nota. La plaça fa goig. No recordava tanta gent a la plaça de l’ajuntament des d’un dia que la Lolita va regalar mostres de colònia. Els catalans som així: ens agraden les coses gratis.
Tornant al tema fires: hi ha dues coses que són indissociables de les Fires de la Santa Creu. La primera, que sempre fa mal temps – quan s’acosta el dia ja miro amb delit les notícies de TV3 només per veure com en Tomàs Molina assenyala un núvol negre que hi ha sobre l’Empordà i riu amb aquella cara de, no sé com dir-ho sense ofendre, de gilipolles integral.
Que plogui per Santa Creu és bonic. A mi m’agrada la pluja. El que no m’agrada és aquell fanguet que es fa al recinte firal quan plou. Ja no saps si és que la gent està cansada o és que no poden caminar perquè porten mig pam de fang enganxat als peus. Veus gent arrossegant-se cap a l’escenari i penses “collons, quina desgana” o “què dolent deu ser el grup que toca” PERÒ NO. Aquesta és la força de voluntat de la gent de Figueres: plogui o nevi sempre està disposada a tirar endavant per complir el seu objectiu. Per què ho fa, això, el figuerenc? És molt fàcil: perquè estima la ciutat. I perquè hi ha cervesa barata. Recordo amb alegria les primeres vegades que anava a l’Embarraca’t. M’agradaria donar-vos més detalls, però en aquella època fumava marihuana.
Bé, la segona cosa que forma part inseparable d’aquestes festes tan especials és l’esperit de germanor que es viu als carrers. La gent s’odia igual que la resta de l’any, però van mudats i somrients i no ho sembla. Fan el possible per semblar alegres i bones persones. Hi ha bon ambient. Fins i tot quan pujava cap aquí m’ha saludat una senyora del PP.
El cas és que sempre que s’acosten aquestes dates m’embarga una sensació d’alegria que és difícil d’explicar amb paraules – bàsicament perquè m’acabo de beure dues mitjanes aquí al Cafetó – però segur que sabeu de què us parlo.
Ara les coses han canviat. Hi ha nervis. La crisi. Aquest matí m’han trucat del banc perquè tenien un descobert de 70 euros ELLS. Per veure si els podia deixar diners. Però la crisi no té solució. Que no us enganyin. Vas a comprar el pa i preguntes com va, allò per compromís, i et diuen AI LA CRISI, FILL MEU i t’agafen i tu: bé, escolti, senyora, doni’m la barra de quart i deixi’m anar el braç. No l’arreglarem nosaltres la crisi. Però volen que la paguem, això si. Que la paguem els catalans. I això em porta a l’altre tema
La independència. La crisi i la independència. Van junts. No sé quin té més mal arreglo. La gent parla de la independència de Catalunya, però això no va enlloc. No podem confiar en ningú per una cosa tan seriosa com la independència. No ens podem refiar dels espanyols, això és evident. Un país que ha votat una pantalla de plasma com a President. Però tampoc podem fiar-nos dels catalans, que han votat al mateix president dues vegades seguides. S’ha de filar més prim. De veritat voleu ser independents i compartir país amb la gent de Barcelona? Si ja són centralistes ara, imagineu quan siguin la capital. Apureu més. Potser una comarca independent. Què us sembla? No sé, nois. Els gironins no m’han semblat mai de fiar. I els d’Olot menys. Què tal un Empordà independent? Però només l’Alt, que la gent de Palamós és rara, i els de la Bisbal no vegis.
Un Alt Empordà independent, això ja és una altra cosa. Però de veritat voleu compartir aquesta nova nació amb la gent de Borrassà o de Navata? Si ja heu anat a hòsties amb els de Vilafant per veure qui es quedava l’AVE. Amb els de Vilafant, pobrets, que no han fet mal a ningú. Imagineu que passaria amb els de Roses.
Figueres independent. Això si. Aquí volia arribar. Figueres, nou estat d’Europa. Tenim de tot. No ens cal res. Una ciutat ben comunicada: estem a vint minuts de tot el que pot necessitar una persona: a vint minuts de la platja, vint minuts de la muntanya, a vint minuts del Paradise de la Jonquera. A mi si m’ho pregunten ho tinc clar: si anem a morir per la pàtria, me’n vaig amb els del meu poble. Els figuerencs, nois: no es pot dir que siguin ni molt bons ni molt dolents, però posats a que ens cardin, millor que ens cardin els de casa.
Visca Catalunya, si, però sobretot, VISCA FIGUERES.
