Plantar un arbre, tenir un fill, escriure un llibre. Massa complicat, potser. Massa comprometedor. Comprar un bonsai, adoptar un negret i escriure un blog. Segueixen sent massa responsabilitats. El tema del bonsai és factible: a Ikea en vénen uns que no es moren mai. Però adoptar un fill, per molt trendy que sigui, requereix un esforç considerable. A menys que tingui dotze anys i ja se sàpiga fer l’esmorzar. A aquesta edat potser ja pot arreglar el cotxe i pintar les humitats del sostre. I escriure un blog, encara que sembli poca cosa, és una tasca feixuga que s’ha de fer amb constància si es volen obtenir resultats acceptables. Comprar un bonsai, quedar-te els nebots un cap de setmana, obrir-te un compte de Twitter. Això ja està millor. Però el cap de setmana és molt llarg i els nens donen molt pel cul. Potser te’ls emportes una tarda a jugar a la Wii i ja fa el fet. Twitter està bé: no et demanen més de 140 caràcters. I si no els vols escriure perquè potser aquell dia no tens res a compartir amb el món, pots llegir els brillants tuits dels teus autors preferits com el Pérez Reverte o en Paulo Coelho i impregnar-te de la seva saviesa. És fins i tot millor que llegir un llibre.
Però, clar, són tres coses de les quals t’has de fer càrrec. Has de regar el bonsai i, com a mínim, fotre-li una repassada a les branques un cop al mes. Això és innegociable. Has de dedicar-hi uns minuts, almenys. Potser hagués estat millor plantar un arbre de veritat; vas sentir que hi havia una plantada popular d’arbres per repoblar l’Empordà després dels incendis, però en aquell moment et va enganxar de vacances i feia molta mandra. Un arbre més o menys no importarà, no? És un arbre. És normal que ho pensis. No poden culpar-te per això. El cas és que el bonsai és allà, esperant que el reguis, però entre els teus nebots atabalant i que has estat tres hores llegint frases de Jorge Bucay al Twitter se t’ha passat la tarda volant. Però quin savi de merda ha dit que aquestes tres coses siguin els pilars de la vida o tan sols d’una filosofia respectable? Que potser no n’hi ha prou amb dur una existència normal, sense estridències? Faig mal a algú si em passo tot el cap de setmana espatarrat al sofà jugant a la Xbox menjant Doritos? M’estic entrenant per l’apocalipsi zombi.
No riureu tant quan els carrers s’omplin de morts vivents i necessiteu un tio amb punteria. Qui serà el boig aleshores? No em podeu culpar per no sortir al carrer a cremar contenidors ni per queixar-me dels impostos ni per mirar-me la manifestació de l’onze de setembre des del balcó. No faig mal a ningú. Hi ha gent dolenta. Jo no ho sóc. Simplement, no vull problemes. Si hi hagués més gent com jo segur que les coses ens anirien millor. No vull problemes, de veritat. Visc i deixo viure. No vull problemes. Deixeu-me.
Follow @vedellconsagrat
Però, clar, són tres coses de les quals t’has de fer càrrec. Has de regar el bonsai i, com a mínim, fotre-li una repassada a les branques un cop al mes. Això és innegociable. Has de dedicar-hi uns minuts, almenys. Potser hagués estat millor plantar un arbre de veritat; vas sentir que hi havia una plantada popular d’arbres per repoblar l’Empordà després dels incendis, però en aquell moment et va enganxar de vacances i feia molta mandra. Un arbre més o menys no importarà, no? És un arbre. És normal que ho pensis. No poden culpar-te per això. El cas és que el bonsai és allà, esperant que el reguis, però entre els teus nebots atabalant i que has estat tres hores llegint frases de Jorge Bucay al Twitter se t’ha passat la tarda volant. Però quin savi de merda ha dit que aquestes tres coses siguin els pilars de la vida o tan sols d’una filosofia respectable? Que potser no n’hi ha prou amb dur una existència normal, sense estridències? Faig mal a algú si em passo tot el cap de setmana espatarrat al sofà jugant a la Xbox menjant Doritos? M’estic entrenant per l’apocalipsi zombi.
No riureu tant quan els carrers s’omplin de morts vivents i necessiteu un tio amb punteria. Qui serà el boig aleshores? No em podeu culpar per no sortir al carrer a cremar contenidors ni per queixar-me dels impostos ni per mirar-me la manifestació de l’onze de setembre des del balcó. No faig mal a ningú. Hi ha gent dolenta. Jo no ho sóc. Simplement, no vull problemes. Si hi hagués més gent com jo segur que les coses ens anirien millor. No vull problemes, de veritat. Visc i deixo viure. No vull problemes. Deixeu-me.
Follow @vedellconsagrat
