Hi ha escriptors com Jonathan Franzen que es tanquen a l’habitació a les fosques, barren porta i finestres, es posen cotó fluix a les orelles i amenacen amb disparar trets a qualsevol que s’hi acosti. Després llegeixes “Llibertat” i veus que, evidentment, un llibre com aquest no es pot escriure al pàrquing de Pont Aeri. Necessites certa calma espiritual per crear una obra d’unes proporcions tan èpiques.
A l’hora d’escriure i, més concretament, a l’hora d’escriure ficció, hi ha tres elements que són innegociables per tal que la tasca pugui arribar a bon port: calma, solitud i disciplina. No estic descobrint res nou. Per escriure cal que hi hagi quietud. No es pot escriure amb distraccions externes. Crear a partir de la teva imaginació, requereix establir un diàleg amb el teu cervell (aquest vell desconegut) i, per fer-ho, cal que hi hagi un determinat ambient zen.
Evidentment, s’ha d’escriure sol. No dic que hom s’hagi d’enfilar al Mont Perdut amb un pergamí i una ploma d’oca per escriure la gran novel·la catalana, però si que és important que ningú destorbi aquesta serenor que hem aconseguit assolir.
La disciplina és necessària per crear. Hi ha gent que necessita generar una dinàmica japonesa d’aquelles de seure vuit hores al dia davant de l’ordinador i n’hi ha que només s’hi asseuen quan ja han ordenat totes les idees dins el cap o la llibreta. L’únic que importa és que respectis l’hora que t’has marcat per començar. Quan ja no et quedin idees o se’t talli la circulació de les cames, agafa el cotxe i marxa de casa a emborratxar-te i a córrer aventures i oblida’t de tot.
A això, evidentment, cal sumar-li el saber escriure i el voler explicar alguna cosa. Però d’aquests temes ja en parlaré un altre dia.
Reprenent el tema amb el que començava, crec que el silenci és negociable. Es pot escriure amb música. La màgia de l’Spotify o iTunes ha fet que qualsevol garrulo tingui accés a música meravellosa sense haver de gastar-se (pràcticament) ni un duro.
Hi ha gustos per a tot, però jo necessito música que no em violi les orelles mentre escric. Quan vaig en cotxe m’agrada escoltar Pantera, la Rollins Band o Stevie Ray Vaughan, però són poc amics de l’home que escriu.
Tampoc m’agrada escriure amb música d’ascensor. La música t’ha d’arribar, encara que sigui subconscientment. Hi ha un disc excel·lent que es diu True Love Waits, de Christopher O’Riley. Són tot versions de Radiohead tocades a piano. Potser és la única manera de versionar Radiohead sense pervertir totalment l’original: fer-ho des del respecte i des d’una comprensió total, fins i tot acadèmica, dels temes.
Un altre disc perfecte: From left to right, de Bill Evans. El tio fa plorar el Rhodes. És una meravella. Passa de puntetes sobre les cançons, gairebé fusionant-les. Però no tot el que és piano funciona: Chopin és massa intens i els Peterson i Monk requereixen dedicació exclusiva. Gould tocant Bach és perfecte per tot moment, però no us passeu de pretensiosos; no abusem. Es tracta de trobar un equilibri. I cadascú té el seu.
Hi ha gent que escriurà grans llibres amb el Chaos A.D. de Sepultura de fons. Hi ha persones que poden escriure escoltant Aphex Twin o Alice in Chains i hi ha persones que no. No té res a veure amb que gaudeixin o no d’aquella música en altres àmbits. Jo adoro King Crimson, però no puc escriure si me’ls poso de fons. En canvi, podria posar-me hores de Robert Fripp en solitari i ni adonar-me que s’ha acabat el disc.
Ara mateix estic escoltant The Jealous Kind, la versió de Ray Charles. El que escric no em demana massa concentració –a més, vaig borratxo i el Barça acaba d’empatar amb el Chelsea– i m’ho puc permetre. La cançó és extraordinària, tot i el seu inici de BSO de peli porno i els sospitosos licks de guitarra. Tot i això, dic, la cançó és deliciosa. Requereix que t’aturis per sentir com canta el malparit d’en Ray. Hi ha un moment, EL MOMENT, quan diu: “Why must you hurt me so / I can't stand it no more, I'm tryin' / So please, I can't control these tears in my eyes / Yes, I'm The Jealous Kind”.
En aquest moment has de parar. Potser fins i tot és un d’aquells instants del dia en què quelcom requereix la teva atenció absoluta. Has de deixar-ho tot i dedicar la teva patètica ment a apreciar les obres d’art que et passen pels morros mentre tu estàs fent el mico. Potser ens convindria fer-ho més sovint.
Follow @vedellconsagrat
A l’hora d’escriure i, més concretament, a l’hora d’escriure ficció, hi ha tres elements que són innegociables per tal que la tasca pugui arribar a bon port: calma, solitud i disciplina. No estic descobrint res nou. Per escriure cal que hi hagi quietud. No es pot escriure amb distraccions externes. Crear a partir de la teva imaginació, requereix establir un diàleg amb el teu cervell (aquest vell desconegut) i, per fer-ho, cal que hi hagi un determinat ambient zen.
Evidentment, s’ha d’escriure sol. No dic que hom s’hagi d’enfilar al Mont Perdut amb un pergamí i una ploma d’oca per escriure la gran novel·la catalana, però si que és important que ningú destorbi aquesta serenor que hem aconseguit assolir.
La disciplina és necessària per crear. Hi ha gent que necessita generar una dinàmica japonesa d’aquelles de seure vuit hores al dia davant de l’ordinador i n’hi ha que només s’hi asseuen quan ja han ordenat totes les idees dins el cap o la llibreta. L’únic que importa és que respectis l’hora que t’has marcat per començar. Quan ja no et quedin idees o se’t talli la circulació de les cames, agafa el cotxe i marxa de casa a emborratxar-te i a córrer aventures i oblida’t de tot.
A això, evidentment, cal sumar-li el saber escriure i el voler explicar alguna cosa. Però d’aquests temes ja en parlaré un altre dia.
Reprenent el tema amb el que començava, crec que el silenci és negociable. Es pot escriure amb música. La màgia de l’Spotify o iTunes ha fet que qualsevol garrulo tingui accés a música meravellosa sense haver de gastar-se (pràcticament) ni un duro.
Hi ha gustos per a tot, però jo necessito música que no em violi les orelles mentre escric. Quan vaig en cotxe m’agrada escoltar Pantera, la Rollins Band o Stevie Ray Vaughan, però són poc amics de l’home que escriu.
Tampoc m’agrada escriure amb música d’ascensor. La música t’ha d’arribar, encara que sigui subconscientment. Hi ha un disc excel·lent que es diu True Love Waits, de Christopher O’Riley. Són tot versions de Radiohead tocades a piano. Potser és la única manera de versionar Radiohead sense pervertir totalment l’original: fer-ho des del respecte i des d’una comprensió total, fins i tot acadèmica, dels temes.
Un altre disc perfecte: From left to right, de Bill Evans. El tio fa plorar el Rhodes. És una meravella. Passa de puntetes sobre les cançons, gairebé fusionant-les. Però no tot el que és piano funciona: Chopin és massa intens i els Peterson i Monk requereixen dedicació exclusiva. Gould tocant Bach és perfecte per tot moment, però no us passeu de pretensiosos; no abusem. Es tracta de trobar un equilibri. I cadascú té el seu.
Hi ha gent que escriurà grans llibres amb el Chaos A.D. de Sepultura de fons. Hi ha persones que poden escriure escoltant Aphex Twin o Alice in Chains i hi ha persones que no. No té res a veure amb que gaudeixin o no d’aquella música en altres àmbits. Jo adoro King Crimson, però no puc escriure si me’ls poso de fons. En canvi, podria posar-me hores de Robert Fripp en solitari i ni adonar-me que s’ha acabat el disc.
Ara mateix estic escoltant The Jealous Kind, la versió de Ray Charles. El que escric no em demana massa concentració –a més, vaig borratxo i el Barça acaba d’empatar amb el Chelsea– i m’ho puc permetre. La cançó és extraordinària, tot i el seu inici de BSO de peli porno i els sospitosos licks de guitarra. Tot i això, dic, la cançó és deliciosa. Requereix que t’aturis per sentir com canta el malparit d’en Ray. Hi ha un moment, EL MOMENT, quan diu: “Why must you hurt me so / I can't stand it no more, I'm tryin' / So please, I can't control these tears in my eyes / Yes, I'm The Jealous Kind”.
En aquest moment has de parar. Potser fins i tot és un d’aquells instants del dia en què quelcom requereix la teva atenció absoluta. Has de deixar-ho tot i dedicar la teva patètica ment a apreciar les obres d’art que et passen pels morros mentre tu estàs fent el mico. Potser ens convindria fer-ho més sovint.
Follow @vedellconsagrat
