Sembla que diguis “Ana Pastor” i estiguis esmentant a una periodista de referència, a una audaç reportera que entrevista al President d’Iran i no es deixa intimidar pel malvat dirigent musulmà. Molta gent pensa que és un exemple per les dones i pels comunicadors, perquè la seva és una tasca que trenca cadenes i fa d’aquest un món millor. Bé, si sou gent d’aquesta ja us en podeu anar a prendre pel cul.
He vist moltes entrevistes de l’Ana Pastor i a totes fa el mateix: fer una pregunta i, mentre l’entrevistat respon, posar-se a pensar en la pròxima pregunta sense fer ni puto cas al que li estan explicant. A Ana Pastor no li interessa un cul el que li expliqui Mahmud Ahmadineyad perquè ella ja té el titular i la foto. On molta gent va veure una entrevista “valenta i arriscada, un autèntic exercici d’estil” jo hi vaig veure una estudiant de periodisme que li faltava al respecte a un cap d’estat amb preguntes de postal i cagades garrafals, com quan va insinuar que a Espanya no hi havia presos polítics. Una entrevista que no només em va semblar que aprofundia poc o gens, sinó que a més rallava la mala educació. Si, és curiós que un tio que escriu tan malament i blasfemi tant es queixi de mala educació, oi, fills de puta? Doncs és el que hi ha.
Però el tema no és que Ana Pastor sigui una entrevistadora mediocre (quins entrevistadors no són mediocres? N’hi deu haver cinc, quatre d’ells són Jaume Barberà i l’altre, Soler Serrano, és mort), el tema és que les seves aparicions estel·lars han esperonat tota una legió de periodistes feministes a reivindicar la seva com una figura poc menys que messiànica. Gent que no té ni puta idea del que és entrevistar i s’omple la boca amb paraules com “rigor” i “criteri” quan realment no saben el que estan dient. El que els importa, però, és que a una dona se li caigui el mocador del cap mentre parla contra un líder musulmà o que posi cara de dolenta quan parla amb en Llamazares. El que busquem és la frase, l’anècdota, la gilipollada de torn, per després penjar-ho corre cuita a Twitter i dir quins ous tan ben posats té l’Ana Pastor. És un format que ha evolucionat molt, el de l’entrevista; abans importava l’entrevistat. Ara sembla que no.
He vist moltes entrevistes de l’Ana Pastor i a totes fa el mateix: fer una pregunta i, mentre l’entrevistat respon, posar-se a pensar en la pròxima pregunta sense fer ni puto cas al que li estan explicant. A Ana Pastor no li interessa un cul el que li expliqui Mahmud Ahmadineyad perquè ella ja té el titular i la foto. On molta gent va veure una entrevista “valenta i arriscada, un autèntic exercici d’estil” jo hi vaig veure una estudiant de periodisme que li faltava al respecte a un cap d’estat amb preguntes de postal i cagades garrafals, com quan va insinuar que a Espanya no hi havia presos polítics. Una entrevista que no només em va semblar que aprofundia poc o gens, sinó que a més rallava la mala educació. Si, és curiós que un tio que escriu tan malament i blasfemi tant es queixi de mala educació, oi, fills de puta? Doncs és el que hi ha.
Però el tema no és que Ana Pastor sigui una entrevistadora mediocre (quins entrevistadors no són mediocres? N’hi deu haver cinc, quatre d’ells són Jaume Barberà i l’altre, Soler Serrano, és mort), el tema és que les seves aparicions estel·lars han esperonat tota una legió de periodistes feministes a reivindicar la seva com una figura poc menys que messiànica. Gent que no té ni puta idea del que és entrevistar i s’omple la boca amb paraules com “rigor” i “criteri” quan realment no saben el que estan dient. El que els importa, però, és que a una dona se li caigui el mocador del cap mentre parla contra un líder musulmà o que posi cara de dolenta quan parla amb en Llamazares. El que busquem és la frase, l’anècdota, la gilipollada de torn, per després penjar-ho corre cuita a Twitter i dir quins ous tan ben posats té l’Ana Pastor. És un format que ha evolucionat molt, el de l’entrevista; abans importava l’entrevistat. Ara sembla que no.
Follow @vedellconsagrat
