Quan érem petits, a classe de gimnàstica ens obligaven (és un dir, jo anava a una escola ex-catòlica i cripto-anarquista) a dur sabatilles victòria. T'ho deien tal qual: "heu de portar bambes victòria blanques" en un exercici de product placement impensable en temps de pre-globalització i antilliberalisme econòmic.
A tothom li causava horror posar-se unes Victòria blanques. No podies anar pel carrer amb unes Victòria perquè apareixia un skin i et deia “on vas amb això, subnormal” i te les trepitjava amb les seves Martens de puntera metàl·lica. I feia ben fet, doncs aquestes espardenyes de pa sucat amb oli són una veritable puta merda que et destrossa la planta del peu. I estèticament són més pròpies d’un Barrufet que d’un ésser humà. De joves ho sabíem, ho sabíem simplement perquè, quan ets petit, dius sempre la veritat, ets honest i estàs més a prop de la teva ànima. Quan et fas gran, l'ego s'apodera de la teva essència i fas coses contra la teva pròpia natura divina. Com per exemple anar amb bambes Victòria i fer-ho amb convenciment.
No és la primera vegada que veig gent granadeta, rondant els quaranta, que promulga un retorn als valors que ens van fer feliços de petits. Són els anomenats idiotes. Gent d'entre trenta i quaranta anys que es posen victòries de colors, llegeixen Harry Potter al metro i porten samarretes de Mofli el puto último koala. No serà la primera ni la última vegada que dic que la nostàlgia és molt llaminera: ens fa veure coses que no són.
Si us pareu a pensar, veureu que les coses no eren millors quan éreu petits. Els que éreu millors sou vosaltres, no la merda de roba que portàveu, ni les cançons que escoltàveu, ni els ídols que teníeu. Però la memòria és sàvia i selectiva perquè d’ella depèn el futur de l’espècie. La ment esborra els records horribles del primer mes del teu fill, quan no dormia i es cagava per les parets, precisament perquè segueixis tenint fills i la raça no mori.
Cada cop que veig una pija amb victòries pel carrer, promulgant un retorn a la infantesa, em donen ganes de menjar plom fos. Cada cop que se m'atansa un jove pijipi amb una samarreta amb el logotip de "sugus", l'agafaria per la pitrera i el tiraria al Besòs. La infelicitat, la insatisfacció, en definitiva, la desídia, condueixen a la societat a patir una síndrome de Peter Pan perpètua. Els joves adults han descobert en les bambes Victòria un búnquer en el que amagar les seves frustracions juvenils quan la realitat pica a la porta.
Tinc un consell per vosaltres: fills de puta, madureu.
A tothom li causava horror posar-se unes Victòria blanques. No podies anar pel carrer amb unes Victòria perquè apareixia un skin i et deia “on vas amb això, subnormal” i te les trepitjava amb les seves Martens de puntera metàl·lica. I feia ben fet, doncs aquestes espardenyes de pa sucat amb oli són una veritable puta merda que et destrossa la planta del peu. I estèticament són més pròpies d’un Barrufet que d’un ésser humà. De joves ho sabíem, ho sabíem simplement perquè, quan ets petit, dius sempre la veritat, ets honest i estàs més a prop de la teva ànima. Quan et fas gran, l'ego s'apodera de la teva essència i fas coses contra la teva pròpia natura divina. Com per exemple anar amb bambes Victòria i fer-ho amb convenciment.
No és la primera vegada que veig gent granadeta, rondant els quaranta, que promulga un retorn als valors que ens van fer feliços de petits. Són els anomenats idiotes. Gent d'entre trenta i quaranta anys que es posen victòries de colors, llegeixen Harry Potter al metro i porten samarretes de Mofli el puto último koala. No serà la primera ni la última vegada que dic que la nostàlgia és molt llaminera: ens fa veure coses que no són.
Si us pareu a pensar, veureu que les coses no eren millors quan éreu petits. Els que éreu millors sou vosaltres, no la merda de roba que portàveu, ni les cançons que escoltàveu, ni els ídols que teníeu. Però la memòria és sàvia i selectiva perquè d’ella depèn el futur de l’espècie. La ment esborra els records horribles del primer mes del teu fill, quan no dormia i es cagava per les parets, precisament perquè segueixis tenint fills i la raça no mori.
Cada cop que veig una pija amb victòries pel carrer, promulgant un retorn a la infantesa, em donen ganes de menjar plom fos. Cada cop que se m'atansa un jove pijipi amb una samarreta amb el logotip de "sugus", l'agafaria per la pitrera i el tiraria al Besòs. La infelicitat, la insatisfacció, en definitiva, la desídia, condueixen a la societat a patir una síndrome de Peter Pan perpètua. Els joves adults han descobert en les bambes Victòria un búnquer en el que amagar les seves frustracions juvenils quan la realitat pica a la porta.
Tinc un consell per vosaltres: fills de puta, madureu.
Follow @vedellconsagrat
