Si algú posa la televisió o la ràdio per saber quina és la banda sonora de l’any 2011 el panorama és el següent: els artistes més escoltats a Catalunya ara mateix són Manel, Pitbull, Justin Bieber i La Sonrisa de Julia. En aquest ordre, música per a tietes, subnormals, nens subnormals i provincians que no han sentit música anterior al 2009. És la banda sonora de la desídia i la ignorància. Escoltar-los i gaudir-los és lícit, en certa manera, igual que és lícit menjar al Kentucky Fried Chicken. Però escoltar-los repetidament indica un elevat grau d’ignorància. Ignorància i manca de respecte a la música en general. Perquè el que fan els Manel ja ho feien Pau Riba, Toti Soler, Albert Batiste i companyia i ho feien infinitament millor. I dels altres millor ni parlar.
Em centro en el cas dels Manel perquè és paradigmàtic i igual de flagrant que el dels altres que triomfen avui dia. Fan música comercial. Ni més ni menys. Van descobrir que hi havia un nínxol per omplir a la música catalana, aquest folk costumista que feia temps que no es practicava, interpretat per quatre joves “normals”. Són Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries més joves i amb cares serioses. Però siguem justos: el que volen els Manel és omplir estadis i vendre discs, no volen escriure cançons eternes i melodies que perdurin. Els hi sua la polla, igual que a un treballador de Correus li sua la polla que el codi postal estigui ben escrit a les cartes que segella. I és dolent això? De cap manera. Però hem de saber de quin pal van aquests tios, perquè la música és un art. I l’art ha de ser honesta amb el públic.
Vivim una època on la ignorància ja no es castiga com fa vint anys. Els que vam estudiar belles arts, història, disseny, filosofia, periodisme o filologia vèiem aparèixer els garrulos que anaven a classe amb nosaltres i que ara eren encofradors conduint BMWs i cancel·lant hipoteques mentre nosaltres seguíem a la facultat. Avui en dia, el coneixement està penalitzat. L’objectiu és ser cada dia una mica més imbècils i el que ho aconsegueix té premi: la música que es fa és per l’imbècil, les pel·lícules i la televisió també. Els anuncis, els monòlegs de discoteca, les xarxes socials, els llibres. Tot molt subnormal, molt limítrof. Que entri bé, que sigui facilet, que no faci pensar, sobretot que no faci pensar.
Follow @vedellconsagrat