Música fàcil

Jair Domínguez

Jair Domínguez

Periodista, guionista, escriptor i estrella del rock.
 
Ha escrit per a 52, Buenafuente, Polònia, Crackòvia, Minoria Absoluta i altres.Ha fet guions per cinema, ràdio i publicitat.
 
És autor del llibre de contes "Jesucrist era marica". Acaba de publicar "Perímetre", la seva tercera novel·la

Cada època té la seva música, la seva banda sonora. No em refereixo a mariconades d’aquestes de “el segon disc de Belle and Sebastian em fa pensar en aquelles vacances a Cadaqués”. Aneu a prendre pel cul amb les vostres merdes. Del que estic parlant és de gèneres musicals lligats a moviments sociològics més o menys grans. Poden afectar a quatre persones o a quatre milions. Parlo de tot el heavy de finals dels vuitanta, quan tots volíem emborratxar-nos i tocar la guitarra; parlo del grunge de principis dels noranta, quan tots volíem sortir amb escopetes al carrer i matar policies. Parlo de Radiohead, Tricky i Björk de finals del noranta quan el que volíem era suïcidar-nos perquè el món s’havia tornat molt trist. No eren les bandes més escoltades, però gairebé. A classe no hi havia iPods. Anàvem amb aquella merda de walkmans i, els més pijos, amb discmans. Tecnològicament era una època trista, però musicalment estàvem vius, d’això no hi ha dubte.


Si algú posa la televisió o la ràdio per saber quina és la banda sonora de l’any 2011 el panorama és el següent: els artistes més escoltats a Catalunya ara mateix són Manel, Pitbull, Justin Bieber i La Sonrisa de Julia. En aquest ordre, música per a tietes, subnormals, nens subnormals i provincians que no han sentit música anterior al 2009. És la banda sonora de la desídia i la ignorància. Escoltar-los i gaudir-los és lícit, en certa manera, igual que és lícit menjar al Kentucky Fried Chicken. Però escoltar-los repetidament indica un elevat grau d’ignorància. Ignorància i manca de respecte a la música en general. Perquè el que fan els Manel ja ho feien Pau Riba, Toti Soler, Albert Batiste i companyia i ho feien infinitament millor. I dels altres millor ni parlar.
 

Em centro en el cas dels Manel perquè és paradigmàtic i igual de flagrant que el dels altres que triomfen avui dia. Fan música comercial. Ni més ni menys. Van descobrir que hi havia un nínxol per omplir a la música catalana, aquest folk costumista que feia temps que no es practicava, interpretat per quatre joves “normals”. Són Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries més joves i amb cares serioses. Però siguem justos: el que volen els Manel és omplir estadis i vendre discs, no volen escriure cançons eternes i melodies que perdurin. Els hi sua la polla, igual que a un treballador de Correus li sua la polla que el codi postal estigui ben escrit a les cartes que segella. I és dolent això? De cap manera. Però hem de saber de quin pal van aquests tios, perquè la música és un art. I l’art ha de ser honesta amb el públic.
 

Vivim una època on la ignorància ja no es castiga com fa vint anys. Els que vam estudiar belles arts, història, disseny, filosofia, periodisme o filologia vèiem aparèixer els garrulos que anaven a classe amb nosaltres i que ara eren encofradors conduint BMWs i cancel·lant hipoteques mentre nosaltres seguíem a la facultat. Avui en dia, el coneixement està penalitzat. L’objectiu és ser cada dia una mica més imbècils i el que ho aconsegueix té premi: la música que es fa és per l’imbècil, les pel·lícules i la televisió també. Els anuncis, els monòlegs de discoteca, les xarxes socials, els llibres. Tot molt subnormal, molt limítrof. Que entri bé, que sigui facilet, que no faci pensar, sobretot que no faci pensar.