La societat avança. La igualtat entre homes i dones és un objectiu que es treballa cada dia més per aconseguir-ho. Tanmateix, s'està assolint? Eliminarem mai els micromasclismes? O el masclisme en general? És tot culpa de l'home? Avui al diari The Guardian, han publicat una carta anònima que ja s'ha tornat viral d'un marit que escriu a la seva muller la qual es nega a treballar. L'adjunto a continuació traduïda per a llegir en calma i obrir debat. Tu què n'opines?
"Recordo l’emoció que sentia al veure’t a les jornades de portes obertes de la facultat de Dret. Estaves radiant dins un mar de dubtes i nervis. Ràpidament em vaig adonar que eres aquell tipus de dona, amb els peus a terra, compromesa i lleial amb la família i els amics. Quan faltava poc per graduar-nos, ja érem inseparables. Vam obtenir el títol i casar-nos de seguida. El futur s’ens presentava brillant: dos joves advocats amb famílies que els feien costat i el somni comú de començar la nostra pròpia.
Vaig començar la carrera treballant hores esgotadores i amb elevats nivells d’estrès que acompanyen tradicionalment als joves advocats. Sorprenentment et mostraves ambivalent a l’hora de trobar una bona feina (o una feina a seques). Després d’una lleugera pressió per la meva part, i major del crèdit que vas agafar per pagar-te els estudis, vas treballar en algunes feines no relacionades amb el Dret, més adequades per algú amb la meitat dels teus estudis i intel·ligència, fet que comportava un salari molt baix.
L’embaràs -que tots dos buscàvem- et va desviar cap a la feina més important del món. Després d’uns anys, ens vam veure beneïts amb un segon fill. Mai has tornat a treballar des d’aleshores, malgrat els nostres nens han anat a l’escola tot el dia durant anys i el nostre primer primogènit aviat entrarà a la universitat.
He ascendit dins l’escala professional raonablement bé. Tenim tots els beneficis de la classe mitja; una casa en un barri tranquil i segur; vacances anuals; fills sans i feliços; diners estalviats per la universitat. Però tot això m’ha suposat un elevat cost personal. Els meus nivells d’estrès s’han incrementat dramàticament amb responsabilitats afegides a la feina i la meva salut s’ha ressentit. Persones que no m’havien vist en anys queden astorats quan ens trobem de nou. He atès a més d’un esdeveniment en el qual he sentit algú destacant com he envellit.
No crec que pugui seguir fent això durant 25 anys més. A vegades somnio en deixar el bufet per treballar en un lloc menys exigent i que tu supleixis el dèficit econòmic amb una feina -encara que sigui modesta-. T’he demanat, a vegades fins i tot pregat, durant anys que treballis, del que sigui. Moltes de les meves hores lliures les passo ajudant amb la casa i els nens. Reconec que sovint els rols de gènere són opressius, però això ens afecta als dos per igual. Em sentiria menys utilitzat i sol si tu aportessis a nivell econòmic, encara que fos poc.
Això no passarà. M’ha quedat clar que ja t’està bé que jo treballi fins morir pencant en una feina estressant i que cada dia odio més, mentre tu no hagis de tornar al món laboral.
Et mantens ocupada fent voluntariat, exercici i descobrint nous hobbies i passatemps. Socialitzes amb altres dones en la teva mateixa situació i que no volen tornar al món laboral. Totes us queixeu de com n'és de difícil arribar a final de mes però, cap ni una expressa, almenys en veu alta, com podria alleugerir la càrrega econòmica i ajudar al seu marit estressat treballant una miqueta.
La nostra família és afortunada si la comparem amb d’altres que treballen molt més del que jo he fet o faré mai. I sé que treballar pot ser desagradable. Però no vull que treballis perquè em pugui pagar un Jaguar o una segona residència. Vull que treballis perquè jo pugui agafar un càrrec de menor responsabilitat i que mantinguem l’actual estil de vida que tenim.
Vull que treballis perquè jo no m’hagi de despertar en plena nit, preocupat perquè la meva carrera és l’únic que tenim i ens evita acabar arruïnats. Vull que treballis perquè el nostre matrimoni s’assembli més a una societat i jo menys la teva mula de càrrega financera. Vull que la nostra filla et vegi dins el món laboral i així ella tingui ganes de treure’s una carrera perquè d’aquesta manera no depengui d’un home, com tu depens de mi.
Però principalment, vull que treballis perquè em vull sentir estimat."
Carta a una dona que no vol entrar dins el món laboral
