Ens vam conèixer a l'institut. Estudiàvem al mateix centre i la casualitat va fer que coincidíssim en algunes classes malgrat tu estudiaves un batxillerat de lletres i jo un de ciències. Idiota de mi, aleshores encara no havia entès que lo meu no eren els números sinó les paraules. De fet, ja m'ho havies dit alguna que altre vegada.
Al principi no parlàvem gaire. Em quedava congelat quan et veia pels passadissos o bé asseguda a la teva taula, conversant amb les teves amigues que, casualment, també eren del meu poble. Amb el temps vaig superar la timidesa i les nostres converses van anar-se succeint dia rere dia. Aleshores no existia Facebook, ni tampoc Whatsapp i enviar missatges de SMS era massa car. Això em feia encarar el retorn a l'institut com una nova oportunitat per intercanviar impressions amb tu sobre les classes, els desamors i, si teníem el dia inspirat, sobre política.
Em deies que les poesies que escrivia a les noies eren molt boniques. Que hauria de dedicar-me a escriure. Jo deia que no tenies raó. "Si fossin tan boniques aleshores no em donarien totes carbasses", et replicava. I bromejàvem sobre la possibilitat que un dia, potser, t'escriuria una poesia de les meves.
L'etapa a l'institut va acabar i amb això, també la nostra amistat. Potser va ser culpa meva, sóc una persona solitària que no té gaires amics perquè considero que no els necessito. Un cop a Barcelona vaig seguir el meu camí i tu el teu.
Ahir el teu nom ressonava arreu com una de les víctimes a l'accident de Germanwings. Les agències de notícies parlaven de tu. 8TV, La Vanguardia i el Mundo posaven la teva fotografia, en alguns casos 'robada' del Facebook. No me'n sabia avenir. Encara avui no me'n se avenir.
Et vaig prometre que acabaria escrivint sobre tu. El que no comptava, és que escriuria sobre la teva mort.
Descansa en pau.
Segueix a @Estarriola
He escrit sobre la teva mort
