La Rosa havia arribat abans de temps al restaurant ‘Mesón de Galícia’. Hi havia una àmplia terrassa a l’exterior però tenia ordres expresses de ser discreta. Dins del restaurant s’assegué en una taula petita, a un raconet apartat de l’entrada.
La situació era extremadament rocambolesca però el fet de portar un any sense pujar a un escenari l’amargava. Una actriu de 55 anys i sense feina és el pitjor que li pot passar a una mare de família. La Rosa havia abandonat la feina de tota la vida, comptable en una empresa de càrnia, per dedicar-se a la seva gran passió: el teatre. En set anys tant sols havia aconseguit treballar en una quinzena d’obres, totes elles amateurs on en prou feines guanyava suficient per a menjar. En la trobada d’avui no sabia ben bé que li oferirien però la seva desesperació era extrema.
El restaurant era completament buit. A les deu del matí la gent no acostuma a dinar encara i no era el típic lloc on es donés esmorzar. A l’exterior desenes de cotxes i motos bramaven d’esquerra a dreta. Coneixia el carrer Nicaragua, però mai hi havia passat.
Va agafar el mòbil i mirar impacient. Un quart d’onze. El seu contacte feia tard, els minuts passaven i amb ells el seu nerviosisme s’incrementava.
-Bon dia Rosa. –En Pere es trobava davant seu, mirant-la fixament, com si esperés permís per seure.
-Hola senyor Navarro... si-us-plau, segui. –El polític va encaixar-se damunt la cadira amb dificultat. L’espai entre les taules era minúscul. La Rosa l’estudiava minuciosament observant la manera en que s’ajustava la corbata i l’americana.
-I bé, que volia de mi? –Preguntà encuriosida. –Tinc entès que necessita una actriu.
-Efectivament. Abans de res. Coneix Terrassa?
(...)
Nota: Evidentment aquest text és una narració fictícia. Tanmateix la reflexió a la que arribo és que, sovint, la realitat supera a la ficció.
Segueix a @Estarriola
Pere 'fictio' Navarro
