Un dia verd

Eren les set del matí. El despertador em va obligar a obrir els ulls amb l’habitual cantarella de cada dia: “Y todo el mundo sabe que es verdad / y lloran cuando tienen que marchar. / Por eso se oye este refrán / "Que Viva España"”. La meva mare sempre em deia que pertanyia a una cançó d’un tal Manolo Escobar, un tipus que mai n’he sentit a parlar.

En poc més de mitja hora em vaig dutxar, vestir, esmorzar i sortir corrents per agafar l’autocar camí de l’institut. Avui és un d’aquells dies que “fan trempar” als meus professors, un grup d’homes i dones vinguts d’Extremadura i la Comunitat de Madrid després de l’exili de molts docents catalans l’any 2013. El meu institut, l’IES Juancho Armas Marcelo, situat al bell mig de Girona (anteriorment anomenat IES Jaume Vicens Vives) té un gran pati a la part del darrera, envoltat per unes tanques metàl·liques de més de dos metres d’alçada. A tres quarts de nou ens hem d’aplegar tots al pati per cantar cada dia la mateixa cançó mirant la fotografia d’un antic ministre madrileny, arrugat i que ja ha passat a millor vida.
 
 
Viva España
alzad los brazos hijos del pueblo español
que vuelve a resurgir
Gloria a la Patria que supo seguir
sobre el azul del mar el caminar del Sol.
¡Triunfa España!
Los yunques y las ruedas
cantan al compás
del himno de la fe.
Juntos con ellos
cantemos de pie
la vida nueva y fuerte
de trabajo y paz.

Mai he acabat de saber d’on provenia aquella cançó, ni tampoc m’importa, prou feina tinc a preparar-me per las “Pruebas de Acceso a la Selectividad” que tindré l’any vinent. Precisament avui toca una de les assignatures més importants de tot el batxillerat: “Formación del espíritu nacional” (FEN). Els meus avis m’expliquen que en els seus temps aquesta era considerada una assignatura “maria”, però ara mateix és la que més hores hi dediquem al llarg del curs.

Don Octavio de Flores, el professor que imparteix FEN, és un home de Badajoz, molt saberut i amb cara de pocs amics. Ens hi hem de dirigir sempre en castellà i no podem parlar entre nosaltres més que en espanyol o “la lengua del Imperio” que és com a ell li agrada anomenar-la.

Un dia, sense voler, vaig trobar un llibre d’història a l’habitació dels meus pares. Era en català (la llengua que fem servir a casa) i és així com vaig descobrir que temps enrere es podia estudiar en l’idioma de la meva terra; Catalunya.

Ara, però, des de que tinc memòria s’ha de fer en castellà davant l’atenta mirada de l’home vell de les fotos que presideix totes les aules. A sota, amb lletres daurades hi resa: "José Ignacio Wert, el españolizador".