El Barça i les meves ganes de viure

 

Era un diumenge calorós. Tenia 11 anys i com qualsevol altre cap de setmana estava a casa amb els meus pares esperant per anar a dinar mentre jugava amb la meva Nintendo de 8 bits. Va ser en aquell moment que em vaig adonar que em faltava aire. No podia respirar. Em vaig aixecar de la cadira situada davant del televisor i vaig sortir al menjador. Tot em donava voltes i gairebé no tenia forces per dir als meus pares que m’estava ofegant. Al veurem amb els ulls fora de les òrbites i amb la cara d’un color blau estrany em van agafar i posar dins el cotxe direcció l’Hospital Josep Trueta. Del camí només recordo estar estirat al darrera, amb el cap recolzat damunt les cames de la meva mare, les seves mans acariciant-me els cabells i un crit del meu pare; “Me cago la puta!” segons abans d’entrar direcció prohibida dins el Trueta i enfilar-se a la rampa d’urgències reservada per ambulàncies.

 

Una vegada allà uns infermers al veure’m van disposar una llitera sense pensar-hi dues vegades i em van portar de pet a la Unitat de Cures Intensives (UCI). Durant set hores la meva consciència apareixia i desapareixia. La mascareta d’oxigen que tenia posada davant la boca m’ajudava, em trobava una mica millor, però encara tenia dificultats per respirar.

 

A la matinada em van traslladar a planta i allà m’hi vaig quedar una setmana sencera.

 

 

Dia rere dia veia com havia de prendre desenes de medicaments per tal d’obrir els bronquis i bronquiols dels meus pobres pulmons castigats per un asma galopant. Vaig perdre interès per tot. Pensava que la meva vida seria com la d’aquells nens asmàtics de les pel·lícules nord-americanes: sense poder fer esport, amb un inhalador tot el dia, marginat pels altres companys,…. en resum: un pària adolescent.

19 de maig de 1992

 

L’endemà el Barça jugava la seva primera final de la Champions a Wembley davant del Sampdoria. No tenia manera de poder veure el partit però tampoc m’interessava gaire. És més, a la meva habitació no hi havia cap televisor. El meu pare però, va dir que portaria un aparell de casa i l’endollaria d’amagat perquè el pogués veure.

 

No em va importar gaire.

20 de maig de 1992

El partit va començar tens. Travat. Guardiola i Koeman intentaven fer circular la pilota perquè Stoichkov, Salinas o Laudrup poguessin marcar un gol. No hi havia manera. Oportunitats mil. A la defensa tampoc van haver-hi grans ensurts. Juan Carlos, el Xapi Ferrer i Bakero composaven una línia defensiva impecable davant de Zubizarreta (el meu ídol aleshores).

 

Cada deu minuts apareixia una infermera per preguntar que feia el Barça.

 

”Zero a zero” - deia jo sense mirar-les a la cara i fixant-me amb un grup de jugadors que no es donaven per vençuts. Va acabar la primera part. Sense gols. Va finalitzar la segona. També sense gols.

 

Aleshores tocaven trenta minuts de pròrroga. Dins meu hi havia alguna cosa que no encaixava. D’on treien les forces aquells jugadors? No se sentien frustrats? Creien que obtindrien recompensa per tant d’esforç? Quin sentit tenia estavellar-se una vegada i un altre contra el porter, el pal o la defensa si igualment no marcaven?

 

La resposta va arribar al minut 111. Invernizzi va fer una falta a la frontal de l’àrea a Eusebio. Lliure indirecte.

 

Koeman va plantar la pilota i es va allunyar. L’àrbitre va xiular. Stoichkov la toca, Bakero l’atura i Koeman va afusellar el porter Pagliuca donant la primera Champions de la història al Barça.

 

Va ser precisament en aquell moment que vaig entendre, em vaig adonar, que la vida és una lluita constant. Cal esforçar-se i no rendir-se.

 

El FC Barcelona em va donar un motiu per viure i lluitar contra la meva malaltia.

******

19 anys més tard el Barça ha revalidat el títol a Wembley, on el va aconseguir per primera vegada. Jo segueixo endavant i, la meva malaltia, un entrebanc menor al qual he après a deixar de banda i restar-li importància.

 

Per tot això;

Gràcies, Barça.