Ha passat. S’ha tornat a produir allò que l’any 2005 el Sr. Mas, avui president, va assegurar que no passaria “en una generació”. CiU ha tornat a pactar amb el PP. El Sr Mas, recordem-ho, fins i tot va anar davant el notari per assegurar l’electorat que no ho faria, de tan poca credibilitat que l’acompanyava.
En aquesta ocasió aquest pacte és especialment destructiu per a Girona i Catalunya, tot i que molts convergents t’ho negaran rotundament. D’altres s’han quedat horroritzats i amb un pam de nas. Certament, cal considerar particularment greu el pas perquè ofereix en safata l’ocasió del PP de guanyar centralitat a Catalunya. De convalidar, doncs, el partit que ha significat els més severs assots per al país en tots els ordres. El partit que es va carregar la voluntat del 90% del Parlament. El partit que no escolta 70.000 famílies valencianes que volen escola en la nostra llengua. El partit que ha desmantellat TV3 al País València i que ara ve per al trofeu de TV3 al Principat. El partit que fa tancar delegacions del nostre país a l’estranger, delegacions –per cert- que podríem finançar amb el que paguen en aproximadament dues hores i mitja d’espoli fiscal, segons alguns economistes. I CiU ha fet bo aquest partit, la qual cosa deu significar el contrasentit polític més considerable dels darrers anys de política a Europa. El vicepresident d’UDC, el Sr. Pelegrí, ha arribat a fer una crida pública a favor de la “desestigmatització” el PP, mentre el portaveu Homs descriu el partit del desaparegut Fraga com a “referent responsable”. Més encertat està Salvador Cardús que considera que els del PP “fan ballar el govern català com una baldufa”.
L’especial gravetat del moment ve donada per l’episodi d’atac dels tribunals espanyols a la immersió en català. Tothom coneix les xifres sobre l’ús social del català. Tothom sap que cap idioma precari, de país petit i de forta immigració, sigui el català o el mandinga, pot resistir un retrocés tan forassenyat en el seu estatus educatiu com el que ara volen imposar, via tribunals, els socis “responsables” de CiU a través dels Tribunal Suprem.
A la gent de nostre país, sigui quin sigui el seu origen i la seva llengua materna, se’ls ha de poder donar una seguretat sobre la llengua de l’educació d’aquest país. No podem admetre dubtes. A quin país de la Unió Europea n’admetrien davant l’amenaça a la llengua pròpia? A casa nostra tenim una comunitat educativa que viu amb l’ai al cor, no sols per les retallades, que també, sinó per què ens estem jugant l’idioma. Lluís Companys va dir que nosaltres havíem de defensar Catalunya perquè sinó, no ho faria ningú. A un grup catalanista com CiU se li ha d’exigir un equivalent en el camp de la llengua: Que no pacti per interessos polítics amb qui en volen la destrucció.
En aquesta ocasió aquest pacte és especialment destructiu per a Girona i Catalunya, tot i que molts convergents t’ho negaran rotundament. D’altres s’han quedat horroritzats i amb un pam de nas. Certament, cal considerar particularment greu el pas perquè ofereix en safata l’ocasió del PP de guanyar centralitat a Catalunya. De convalidar, doncs, el partit que ha significat els més severs assots per al país en tots els ordres. El partit que es va carregar la voluntat del 90% del Parlament. El partit que no escolta 70.000 famílies valencianes que volen escola en la nostra llengua. El partit que ha desmantellat TV3 al País València i que ara ve per al trofeu de TV3 al Principat. El partit que fa tancar delegacions del nostre país a l’estranger, delegacions –per cert- que podríem finançar amb el que paguen en aproximadament dues hores i mitja d’espoli fiscal, segons alguns economistes. I CiU ha fet bo aquest partit, la qual cosa deu significar el contrasentit polític més considerable dels darrers anys de política a Europa. El vicepresident d’UDC, el Sr. Pelegrí, ha arribat a fer una crida pública a favor de la “desestigmatització” el PP, mentre el portaveu Homs descriu el partit del desaparegut Fraga com a “referent responsable”. Més encertat està Salvador Cardús que considera que els del PP “fan ballar el govern català com una baldufa”.
L’especial gravetat del moment ve donada per l’episodi d’atac dels tribunals espanyols a la immersió en català. Tothom coneix les xifres sobre l’ús social del català. Tothom sap que cap idioma precari, de país petit i de forta immigració, sigui el català o el mandinga, pot resistir un retrocés tan forassenyat en el seu estatus educatiu com el que ara volen imposar, via tribunals, els socis “responsables” de CiU a través dels Tribunal Suprem.
A la gent de nostre país, sigui quin sigui el seu origen i la seva llengua materna, se’ls ha de poder donar una seguretat sobre la llengua de l’educació d’aquest país. No podem admetre dubtes. A quin país de la Unió Europea n’admetrien davant l’amenaça a la llengua pròpia? A casa nostra tenim una comunitat educativa que viu amb l’ai al cor, no sols per les retallades, que també, sinó per què ens estem jugant l’idioma. Lluís Companys va dir que nosaltres havíem de defensar Catalunya perquè sinó, no ho faria ningú. A un grup catalanista com CiU se li ha d’exigir un equivalent en el camp de la llengua: Que no pacti per interessos polítics amb qui en volen la destrucció.
